ETIQUETES

dilluns, 18 de novembre del 2019

LA SAL: EL PODER D'UN MINERAL


L’any 2004 es va celebrar a Estopanyà un simpòsium sobre el patrimoni miner i geològic. Era una experiència inèdita i sorprenent, ja que ni la geologia ni la mineria eren temes que preocupessin particularment a les persones que vivien a Estopanyà, ni tampoc a les que hi anàvem de tant en tant. Malgrat això, va ser un èxit. La vila es va omplir de professionals i interessats en la geologia i la sala de l’antic «ball» es va omplir de públic en totes les ponències. Per la majoria dels habitants i visitants del poble, bona part del que es deia resultava incomprensible, però la veritat és que es van viure uns dies d’alta curiositat científica i a partir del simpòsium vam començar a mirar lo castellet de les mines amb uns altres ulls i, fins i tot, a algú se li va despertar l'interès pels minerals i la geologia.

Personalment, no han estat temes que mai m’hagin entusiasmat, però d’aquell simpòsium sempre he guardat, i no se ben be perquè, un record persistent. Una de les ponències va tractar sobre les salines d’interior de la Llitera i la Ribagorça. L’autor era un noi de Castellgalí que li va donar un enfocament històric a la qüestió, i això si que hem va despertar la curiositat. Desprès de la ponència vaig tenir amb l’autor una interessant tertulià de bar, a partir de la qual vaig modificar la meua visió de la sal i del seu paper a la història. Val a dir que aquell noi era un veritable entès en la història de la sal i tenia molt clar que un dels principals objectius dels poderosos de totes les èpoques havia estat el control de la sal. Era l'època de la guerra d’Iraq i es parlava molt de què el veritable objectiu de la mateixa era el control del petroli. La tertúlia de bar va finalitzar amb una conclusió que mai he oblidat: «abans de la era industrial, la sal era com el petroli de l’actualitat, i els poderosos podien arribar a la guerra per al seu control». L’afirmació pot semblar exagerada, però si analitzem fredament l’ús de la sal veurem que no es així.

S’ha parlat molt sobre el paper històric de la sal. A la Viquipèdia també hi ha un extens article anomenat «història de la sal» que apareix en els principals idiomes (anglès, francès, català, castellà, àrab, xinès, portuguès, flamenc i bahasa). En aquest article es detalla la importància de la sal en totes les cultures humanes des del neolític fins l’actualitat. Però, la causa de la importància de la sal la vincula al seu paper dins l’alimentació humana. Efectivament, la sal, a banda de la seva funció d’aportar sabor, ha estat des de sempre el principal conservant alimentari, que ha permès mantenir la comestibilitat dels aliments, especialment carn i peix, durant períodes llargs de temps, ajudant així a lluitar contra la fam. La importància de la sal va derivar en què un dels principals impostos gravés precisament el seu comerç i que l’augment de l’impost de la sal comportés moltes vegades motins i revoltes. També val a dir, com a element significatiu, que l’imperi romà moltes vegades pagava als seus legionaris amb sal i d’aquest costum deriva la paraula «salari» que encara es prou vigent avui en dia.

Poc abans del simpòsium d’Estopanyà, havia visitat Cardona. El castell de Cardona reflecteix i fa sentir el poder que van tenir els seus antics propietaris: els vescomtes de Cardona, una família que van arribar ser el veritable poder de la Corona d’Aragó i que va perdurar durant tota l'època dels Àustries. Res no es movia dins els territoris de l’antiga corona sense el permís dels Cardona. I això era així perquè tenien sota el seu control una el principal jaciment de sal del sud d’Europa. La simple visió de les dues muntanyes de Cardona (la sal i el castell) evidencia per si sola el poder que la sal ha donat a aquells que la controlaven. Una altre exemple prou significatiu son les mines de Salzburg a Àustria. Difícilment es podria entendre el protagonisme que va tenir la família dels Habsburg a tota Europa si no haguessin tingut el control d’aquestes mines. Si Carles I i Felip II van poder construir un dels imperis més grans del món no va ser sol per l’or d’Amèrica, sinó també per la sal que controlaven a Salzburg i a la resta de jaciments del centre d’Europa.

Però, si la sal donava poder i originava lluites per al seu control, l’explicació no pot derivar només de la seva importància com a conservant alimentari. Avui en dia, la majoria de les salines estan abandonades i les que subsisteixen difícilment donen poder als seus propietaris. Fins al segle XIX la gent es matava per controlar un jaciment de sal, però avui en dia ningú es planteja ni una simple discussió per posseir un salina. En canvi, pel petroli si que es fan guerres. Els jeques d'Aràbia o els petroliers de Texas tenen actualment el poder que abans tenien famílies com els Cardona o els Habsburg. La causa d’això és simple: els animals remugants necessiten la sal per a tenir una alimentació equilibrada.

La ramaderia d’ovins i els camins de cabanera eren uns dels pilars bàsics de l’economia preindustrial. Però els ovins necessiten ingerir sal de forma regular i per als seus desplaçaments estacionals calia garantir el subministrament de sal durant tot el camí. El traçat dels camins de cabanera moltes vegades restava condicionat a la disponibilitat de sal i sovint es fàcil correlacionar les cabaneres amb les salines. Igualment, encara són visibles en molts indrets pedres planes disposades per a què els pastors hi deixessin les pedres de sal amb les que satisfer al bestiar.

A banda dels ovins, les cavalleries també necessitaven sal i, en aquest sentit, cal tenir molt present que el comerç es feia a llom de cavall. El tràfic de mercaderies necessitava cavalleries i la sal actuava com a veritable combustible de les mateixes. D’igual manera, i amb una importància política més important, els exercits també es movien a llom de cavall i també necessitaven la sal com a combustible. Comerciants i militars sempre han estat grups de poder. De la mateixa manera que actualment necessiten controlar la producció de petroli per als seus vehicles, abans necessitaven controlar la producció de sal per a les seves cavalleries. Així les coses, la història de la sal es vincula a la història del poder i explica el perquè les lluites destinades a controlar-la.

La zona del Prepirineu sempre va estar plena de salines: Naval, Peralta de la Sal, Calassanç, Aguinaliu-Jusseu, Casserres, Estopanyà-Tragó, Vilanova de la Sal, Gerri de la Sal, Cardona, etc. Camins ramaders, rutes comercials i, sobretot, moviments militars són elements de la història d’estes terres i el seu desenvolupament sempre ha estat vinculat a la sal. Lògicament, el domini de la producció de sal sempre va ser una causa de lluites, perquè allò que es disputava no era sol la sal, sinó el poder que donava. Com a exemples d’aquestes lluites he escollit dos episodis geogràficament molt propers, però temporalment separats per gairebé mil anys. En tots dos casos hi ha una crua disputa per la sal. Tots dos casos representen elements històrics significatius d’èpoques molt diferents. Aparentment no tenen res en comú, excepte una cosa: la sal. Però, millor exposar-los i comentar-los i que cadascú tregui les seves conclusions


987: LES SALINES D’AGUINALIU- JUSSEU

Al segle X, el Califat de Còrdova era una de les principals potències de l’Europa occidental. Els seus límits territorials arribaven a la Serra de Llaguarres i els petits estats cristians del Pirineu eren tributaris seus. Sobre l’estructura social del Califat tenim poques notícies i menys encara de zones rurals com la nostra. Malgrat tot un document del segle X ha sobreviscut sorprenentment al pas del temps. Es tracta d’una disputa entre els habitants d’Aguinaliu i de Jusseu per la possessió d’un pou de sal. S’ha donat a aquest document una gran importància històrica per ser un dels pocs testimonis sobre els mossàrabs (cristians que vivien al Califat de Còrdova) i per ser dels pocs documents de l’àmbit ribagorçà anteriors a la conquesta cristiana. Segurament per l’excepcionalitat del mateix document, s’ha menystingut el seu veritable contingut: la lluita per la sal. La supervivència del document cal atribuir-la a la casualitat o bé a què els seus possessors li donaven una gran importància. Com sigui que l’objecte de la disputa era la sal, potser aquesta sigui la causa de la importància que va originar la seva supervivència.

Al volum Ribagorça de la col·lecció «Catalunya Romànica» es transcriu íntegrament aquest document, sota el títol “Els homes del castell d'Aguinaliu, en desacord amb els homes de Jusseu, juren sobre la possessió d'un terç del pou saliner, per ordre del prevere Fortuny i sota l'imperi del visir Zamega”:

«In nomine Domini Dei eterni. Congregati sunt homines de kastro Aquilanido et homines de Jonsedh pro altercatione que cecidit inter illos por illorum hereditatem quod vendiderunt unus ab illis, et postea fecerunt inde sacramenta homines de Aquilanido ad homines de Jonsed. Hec sunt nomina illorum: Fertunio filius Aberla, et Ferruzo filius Hecca, et Guisandi filius Christoforo, et Nunnus filius Hondemar, et Endura, filius Ramio, et Exipio filius Ramio, et Altemir filius Axenci, et Rechesendi filius Oriolfi, et Albin filius Hichila, et Uddi filius Sabila, et Rechesindi filius Altemir. Et fecerunt sacramenta isti homines supra nominati in domum Sancti Sebastiani martyris Christi quon habebant terciam partem in ipso puteo salinarum pro hereditate et quia non comparaverunt nulla hereditatione de homines de Jonsed nec agrum nec vineam post Azeka cecidit super illlos, et fecerum ista sacrametna per iussionem de Fertunio, presbitero, iudicem cunctis christianis Leridense, sub imperio Zamega alvazir.
Et fuerunt auditores de sacramenta eorum: Comparate filius Aquila, et Exebi, presbitero filius Bia et Bonofilio filius Homar.
Et hoc ipsas kalendas aprelis, sub era MXXV”

En el nom del Senyor Déu etern. Han estat congregats els homes del castell d'Aguinaliu i els homes de Jusseu per la disputa que sorgí entre ells a causa de l'heretat que vengueren els uns als altres, i després van fer jurament per això els homes d'Aguinaliu als de Jusseu. Aquests són els seus noms: Fortuny fill d'Aberla, Ferrús fill d'Ecca, Guisad fill de Cristòfol, Nunó fill d'Odemar, Endura fill de Rami, Exipi fill de Rami, Altemir fill d'Axenci, Requsind fill d'Oriolf, Albí fill d'Iquila, Ot fill de Sibil·la i Requesind fill d'Altemir. I van fer jurament aquests homes susdits al temple de Sant Sebastià màrtir de Crist, que tenien aquesta tercera part al pou de les salines per heretat; com que no havien comprat cap heretat als homes de Jusseu, ni cap camp ni cap vinya, després Azeca va anar en contra d'ells i a causa d'això van fer aquest jurament per ordre del prevere Fortuny, jutge de tots els cristians del territori de Lleida, sota l'imperi del visir Zamega.
Foren oïdors del seu jurament Comparat fill d'Aquila, Exep, prevere, fill de Bia i Bonfill fill d'Omar.
I açò, al dia de les calendes d'abril, de l'era hispànica mil vint-i-cinc”


Des d'un punt de vista històric, en el contingut d'aquest text cal ressaltar els següents elements:
  • Pervivència dels mossàrabs 270 anys desprès de la conquesta musulmana
  • Les comunitats rurals, com ara Aguinaliu i Jusseu, estaven formades bàsicament per mossàrabs, és a dir pels descendents dels antics hispanoromans. Entre tots els caps de casa que apareixen, només un té onomàstica aràbiga (Bonfill fill d'Omar), la resta són llatins
  • La comunitat mossàrab tenia una important autonomia administrativa
  • Jurídicament, els mossàrabs d'aquests pobles depenien del jutge dels cristians de Lleida. El nom i càrrec d'aquest jutge (prevere Fortuny) són clarament llatins
  • La dependència territorial de Lleida s'evidencia, a més en el fet, que el jutge pren declaració als caps de casa en la església de Sant Sebastià de Lleida 

Sens dubte són elements històrics prou importants per ajudar a conèixer l'estructura social i jurídica dels pobles del Prepirineu en l'època del Califat de Còrdova

Però l'element realment important d'aquest text és el motiu de la discòrdia: la sal. Dos petites comunitats rurals s'enfronten per la possessió d'uns pous de sal. Les persones que formen part d'estes comunitats pertanyen a la comunitat mossàrab i no al grup dominant de religió musulmana. Per a solucionar la discussió un bon nombre de caps de casa d'estos pobles s'ha de desplaçar a Lleida per a sotmetre's al jutge dels cristians. Tots volen controlar la sal, però no s'arrisquen a un enfrontament físic que podria destruir el bé disputat i això obre pas a cercar una solució mediada.

Tot plegat mostra com, ja abans de l'any 1000, en dos petits pobles de la Ribagorça els seus habitants estaven disposats a barallar-se per la sal, però sense posar-la en risc. El litigi té suficient importància com per haver-se de resoldre a la capital administrativa. Però, el que resulta més sorprenent és que el document va sobreviure al pas del temps segurament perquè aquelles persones que l'havien de custodiar, conscients de la seva importància, no van gosar destruir-lo. La sal era un mineral de valor i de la mateixa manera que es litigava pel seu control, calia conservar tota la documentació que s'hi referia, ja que no es podia considerar un documentació sense valor susceptible d'eliminació.
Bassa de les antigues salines d'Aguinaliu


1869: LES SALINES D’ESTOPANYÀ-TRAGÓ

Gairebé mil anys desprès del conflicte de la sal entre Aguinaliu i Jusseu va esclatar un altre conflicte vinculat al domini de la sal no massa lluny d'allí: al terme d'Estopanyà, a les salines que es troben al peu de la serra de la Tallada, a la llera de la Noguera Ribagorçana, just al límit amb el terme de Tragó de Noguera.

Ja a l'any 1064, es citen unes salines a Estopanyà i aquesta vila com a un mercat especialitzat en la venda de sal. En aquells moments, Sant Miquel d'Estopanyà té delmes de la sal amb els comptes de Barcelona, la qual cosa indica la importància que tenia la sal en aquells enclavaments de frontera. Ara bé, fins al segle XIX no es tornen a tenir notícies de la sal d'Estopanyà, la qual cosa no vol dir que hagués deixat d'existir.

Quan les salines tornen a la història ho fan en forma de conflicte per la seva possessió i, com va passar en el cas de les salines d'Aguinaliu, tot constituint un episodi històric molt significatiu de la seva època. Dins del conflictiu segle XIX, l'any 1868 hi ha una revolució a Espanya que envia a la reina Isabel II a l'exili, tot iniciat un període de convulsions polítiques, reformes i contrareformes. Per enèsima vegada, els liberals volen modernitzar el país, però les seves propostes no s'acaben d'entendre i es veuen enfrontades als costums tradicionals de les societats rurals. Enmig de tots els embolics, ressorgeixen els carlins, tot presentant-se ara com defensors dels antics drets forals davant de la gent de les ciutats que els vol substituir pel poder dels diners. En aquesta societat convulsa, la sal continua sent el motor que mou els ramats de bestiar, els transports dels comerciants i, sobre tot, als exercits que, un cop més, lluiten per imposar-se sobre els altres.

Quan es parla de la formació de l'estat liberal al segle XIX es fa referència al procés històric on la propietat dels bens i dels drets es configura o bé com a privada sotmesa a impostos o bé com a pública necessitada d'impostos. Altres tipus de propietat, que no són ni una cosa ni una altra, van sent eliminades en diferents processos de desamortització. Bens eclesiàstics i drets senyorials passen a ser desamortitzats per l'estat i, desprès d'un procés de subhasta, adquirits per la burgesia emergent o pels terratinents de sempre, que són els únics que prou diners i poder per a explotar-los. Però, aquest procés també va afectar als bens comunals dels quals es beneficiaven les comunitats rurals des de temps immemorials sota diferents formules jurídiques. L'any 1849 va entrar en vigor la primera legislació minera, mitjançant la qual es procedia a desamortitzar tot el subsòl espanyol. A partir d'aquí, es donaven facilitats per a prospeccions mineres, es concedien llicències d'explotació i s'obligava als concessionaris a tributar. L'any 1868, en plena revolució liberal, es va redactar una nova Llei de Mines i va continuar el procés per eliminar les explotacions comunals dels jaciments miners en favor d'aquells que havien adquirit els drets sobre els mateixos gràcies als diners i les influències.

Les salines d'Estopanyà es van trobar afectades per tot aquest procés. El que, segurament, havia estat una explotació comunal que al llarg dels segles havien realitzat els habitants de diversos llocs, es subhastava i la explotació passava a mans d'un inversor amb prou diners per a mantenir-la i defensar-la, fins i tot amb les armes. El que va passar a les salines d'Estopanyà es troba molt ben resumit al llibre d'Alberto Gil Novales “La revolución de 1868 en el Alto Aragón”, publicat per Guara Editorial:

“ Sintomático también es lo ocurrido con las salinas de Tragó, en el término municipal de Estopiñán, lindante con Cataluña, minas que todavía no menciona Madoz en su Diccionario. Denunciada su existencia, comenzó el oportuno expediente con arreglo a la Ley de Minas ante el Gobierno Civil de Huesca; pero la Revolución de 1868 trajo como consecuencia que trescientos individuos armados de los pueblos de Estopiñán, Tragó de Noguera, Camporrels y Alcampel se apoderasen de ellas ya en octubre, y las estuvieron explotando durante dos meses y medio; hasta que el concesionario, un catalán llamado Vicente Forcada y Puig, y el comandante del resguardo de Sales de la provincia de Huesca, don Teodoro Garona, consiguieron que el capitán general de Aragón enviase cuatro compañías de tropa para desalojar a los lugareños. No hubo resistencia y se cerraron los pozos que éstos habían abierto. Pero cuando la tropa se retiró, volvieron los revoltosos. A finales de diciembre de 1868 Forcada logró, con fuerza armada, apoderarse otra vez de las minas y al comenzar las labores que le exigía el Reglamento de Minas las simultaneó con la construcción de una casacastillo, para proteger a los trabajadores y a la fuerza que le acompañaba. Pero el 6 de febrero de 1869, cuando estaban trabajando treinta hombres, vigilados por cinco del resguardo, aparecieron ciento cincuenta hombres armados, que les intimaron el abandono del terreno, y a continuación destaparon otra vez sus pozos y demolieron la casa-castillo hasta los cimientos, y al llegar Forcada el mismo día 6, por la tarde, le recibieron a tiros. Cuenta la historia el mismo Forcada el día 14 desde Lérida, para desvanecer un error de El Alto Aragón, que había hablado de la construcción de un fuerte para los carlistas en Estopiñán. Esto nos hará ser prudentes en la aceptación de la palabra carlistas, aplicado a veces indiscriminadamente en esta época. Aunque Forcada a sus enemigos los llama revoltosos y contrabandistas, o más que contrabandistas, parece evidente que se trata de la defensa de una propiedad colectiva por cuatro pueblos limítrofes, frente al individualismo oficial del Estado.”




La premsa de l'època deixa també la seva particular visió d'aquests fets, tot barrejant-hi uns suposats carlins que no eren altres que la gent dels llocs dels voltants que intentaven defensar l'explotació comunal de les salines:


La Correspondencia de España. 9/2/1869
Dice la Iberia:
Dícese que en Estopiñan, pueblo del partido de Benabarre, lindante con Cataluña, algunos díscolos, que á ciencia y conciencia de las autoridades estuvieron esplotando las minas de sal llamadas de Tregó, se ocupan en echar los cimientos de lo que ha de ser un fuerte para los carlistas. 
Ignoramos lo que haya en ello de positivo; es lo cierto que aquel pueblo, al que apenas puede considerársele como aragones, se distinguió por su afecto a los carlistas durante la guerra civil, y que hubo de hacerse uso de la fuerza armada hace poquísimo tiempo para dispersar algunos centenares de hombres que se hallaban sustrayendo la sal de Tregó, los cuales han vuelto á su lucrativa ocupación.
No seria malo que diera un paseo militar por Estopiñan alguna compañía de nuestros valientes cazadores, y hacer que entraran en razón los caribes arriba mencionados.» 
El Imparcial (Madrid). 9/2/1869
Parece que en Estopiñan, pueblo del partido de Benabarre, lindante con Cataluña, se ocupan en echar los cimientos de lo que ha de ser un fuerte para los carlistas.
Ignoramos lo que haya cierto en la noticia, dice el periodico de que la tomamos; lo cierto es que aquel pueblo que apenas puede considerarse como aragones, se distinguió por su afecto a los carlistas durante la guerra civil.
Las palabras que subrayamos demuetran lo popular que es en Aragon la causa de Carlos VII
La Esperanza (Madrid), 2/3/1869
En El Observador de Tortosa leemos esta noticia:
En las salinas de Tragó, provincia de Lerida, hubo dias atras una verdadera acción de guerra entre los trabajadores y varios vecinos de los pueblos inmediatos, que, armados de trabucos se apoderaron de aquellas y robaron la sal. Asi lo refiere el dueño de las salinas, D Vicente Forcada, en un comunicado que dirige a El Alto Aragón, lamentandose de que no se haya aplicado la ley a nadie”
La Época (Madrid) 20/4/1870, La Correspondencia de España. 21/4/1870, Crónica de Cataluña (Ed. de la tarde) 21/4/1870, La Esperanza (Madrid) 21/4/1870, El Pensamiento español (Madrid) 21/4/1870
Leemos en EL ALTO ARAGÓN, periódico de Huesca:
«Tenemos á la vista una carta fechada en Benabarre, en la que se nos dan pormenores sobre nuevos y deplorables sucesos acaecidos en el término de Estopiñan;en las salinas de Tregó.
Según se nos dice en la referida carta, parece que al ir á tomar posesión de dichas salinas, el que con arreglo á la ley hace poco tiempo adquirió su propiedad, al dirigirse el nuevo poseedor á las salinas de Tregó, acompañado de varios individuos del resguardo de sales, de un escribano y del alcalde y tres regidores del Ayuntamiento de Estopiñan, fueron recibidos á balazos por unos 50 hombres, sosteniendo luego una escaramuza con individuos del resguardo y de la otra parte.
Esto sucedia el dia 13 a las once y media de la mañana”

De tots aquests texts podem extreure les següents conclusions:
  • L'any 1868, les salines d'Estopanyà eren explotades de forma comunitària per persones d'Estopanyà, Tragó, Camporrells i Alcampell. Si bé result lògic que hi figuren els tres primers llocs, la presència de gent d'Alcampell només es pot explicar per l'existència de vells drets o modernes ocupacions que trenquen amb la lògica dels límits geogràfics.
  • No queda clar si aquesta explotació comunitària és una conseqüència de la revolució o bé una explotació tradicional. Si tenim en compte que el conflicte es produeix amb el nou propietari que ha adquirit els drets d'explotació desprès de la desamortització produïda per la Llei de 1868, sembla més coherent afirmar que estem davant d'una explotació tradicional.
  • Si mil anys abans, l'explotació de les salines d'Aguinaliu es realitzava de forma comunitària entre diversos llocs, resulta lògic pensar que el mateix sistema s'utilitzava a les salines d'Estopanyà.
  • El valor de la sal porta als nous i als vells propietaris a la utilització de les armes i a la fortificació de les salines per tal de defensar els seus drets. Malgrat l'ús de les armes sembla que no hi va haver víctimes.
  • El nou propietari de les mines, Vicente Forcada Puig es un burges de Barcelona o Lleida que les ha adquirit gràcies als seus diners. La seva posició serà defensada per l'exercit, amb la qual cosa al final podrà prendre possessió de les salines.
  • La premsa de l'època considera als ocupants de les salines com carlins o contrabandistes. Les cròniques són de periòdics d'Osca o Madrid, la qual cosa explica la desinformació existent. Però, també val a dir que es tracta de premsa liberal que justifica les accions del nou règim, davant els defensors de posicions més tradicionals a qui no dubta en desqualificar.
  • La mobilització de partides més de 300 homes armats per defensar la possessió d'unes salines es un indicador prou significatiu del valor de la sal. Salvant les distancies, novament podríem establir el paral·lelisme amb les lluites de l'actualitat per la possessió del petroli.

D'altra banda, cal significar que si bé fa més de mil anys es va conservar el nom d'aquells que van pleitejar per les salines d'Aguinaliu, del conflicte de les salines d'Estopanyà sol s'ha conservat el nom del burgés que les va comprar i dels militars que el van ajudar a ocupar-les. D'aquells que s'hi van oposar no en sabem els noms. Segurament, alguns d'ells caldria cercar-los a la Junta que s'havia constituït a Estopanyà i que de seguit es va enfrontar a l'Ajuntament. La Junta la formaven Jaime Sisón (president), Francisco Camón (vicepresident) Jose Vives (vocal primer) i Antonio Guillen i Miguel Recarte (vocals). L'Alcalde era Ramón Quintilla.
En els texts citats no es menciona com va acabar el conflicte, però al “Boletin Minero y Comercial de juliol de 1899” hi figura un llistat de mines en explotació, entre les quals hi consta “En Estopiñán, «La Forcada», sal gemma, de D. Pedro Arévalo”. Tot sembla indicar que Vicente Forcada va acabar per dominar la mina de sal i li va donar el seu nom, malgrat que a finals de segle hi havia un altre propietari. Curiosament, a l'Arxiu Provincial d'Osca amb el codi ES/AHPHU – IN-000200/000160 hi figura un expedient de 1868 sobre registre miner de la “mina de sal Forcada en Estopiñan”. Segurament es tracta de l'expedient registral que correspon a l'adquisició de la mina de sal per Vicente Forcada. En qualsevol cas, l'episodi no deixa de ser un clar exponent de les lluites per la possessió de la sal com element de valor i poder i que al final l'acaba dominant un personatge amb prou poder i influència en l'esquema del nou estat liberal de finals del segle XIX





Ubicació de les Salines de Tragó. 1925


LA EXPLOTACIÓ DE LES SALINES D'ESTOPANYÀ

Recentment, l'Institut Geologico y Minero de España ha digitalitzat les estadistiques mineres des de 1861. En la reproducció d'aquestes estadístiques es pot seguir com va ser la explotació d'aquestes salines, tant pel que fa a la quantitat de sal obtinguda com als mecanismes utilitzats. Es confirma que finalment va ser Vicente Forcada qui les va explotar, passant desprès a Pedro Arevalo, el quel figura com a veí d'Estopanyà, malgrat que el seu cognom indica un altre origen. Resulta curiós que es posin en dubte les dades de producció en base a la situació fronterera de les salines. Per últim, cal assenyalar que a partir de 1925 es deixen d'explotar i dos anys despres ja no figuren ni com a jaciment. Els registres diuen això:


1871:
En término de Estopiñan, continúa con existencia legal la concesión minera de sal gemma llamada Forcada, de la que se han extraido 4.390 quintales métricos de sal, cuyo preció en boca mina ha sido dos pesetas cincuenta céntimos el quintal métrico, habiéndose dado tres mil ciento cuatro jornales de hombres, quinientos treinta y seis de mujeres Y ciento diez y ocho de chicos. Nada puede decirse de sus trabajos, porque parece que se efectúan sin órden alguno, ni más fin que el arrancar mucha sal. 
1872:
Huesca: De las 44 concésiones mineras, que en 1º de Enero de 1,872 tenian existencia legal en esta provincia, sólo han estado en explotacion y dado productos, La Baronía, de cobalto, sita en término de San Juan,...; La Forcada, de sal, en térmiúo de Estopiñan, en la que se han arrancado 1.466 quintales metricos, y la Rica, en Salinas de Hoz
1874:
Estuvieron en explotacion en el año solo cuatro minas, que fueron …, y las dos de La Forcada y La Rica, de Esto y Salinas de hoz respectivamente, que con 13 operarios, tres mujeres y dos muchacos, han producido 4.954 quintales metricos de sal.

1875:
Sal.-La mina Forcada, de sal gema, en término de Estopiñan, invirtio en sus trabajos 2.058 jornales de hombre, 906 de mujer y 320 de chico, obteniendo 2.850 quintales métricos de sal. 
1881:
De las dos minas de sal gema de Estopiñan, solo se trabajó en la Forcada, arrancandose 34 toneladas
1883:
De las minas de sal se trabajaron la de sal gema, Forcada, de Estopiñán, obteniéndose, según el propietario, 30 toneladas;
1884:
La sal gema se ha extraído de las minas Focada, de Estopiñán, y Revoltosa, del de Clamosa: la producción fué en la primera de 24 toneladas y en la segunda de dos, según declaración de los dueños. La producción de la primera es de seguro mucho mayor que la declarada, porque su situación á orillas del río Noguera, en los límites de Aragón y Cataluña, la hace ser el mercado obligatorio de parte de la provincia de Huesca y de la de Lérida; 
1885:
Sólo se trabajó en la mina de sal gema Forcada, de Estopiñán, debido á que su situación en la orilla izquierda del Noguera, límite por aquella parte de Aragón y Cataluña, la hace ser mercado obligado de una porción de pueblos de la comarca. 
1886:
La mina de sal gema titulada Forcada, de Estopiñan, produjo 41 toneladas de sal, que representan un pequeño aumento sobre la producción del año anterior.
1907:
Criaderos de sal gema.- Son muy abundantes los criaderos salinos en la provincia de Huesca. 
Todos ellos vienen entre las margas irisadas y los yesos del terreno triásico.
Citaremos los principales, que son: Salinas de Jaca, salinas de Hoz, salinas de Trillo y Clamosa, Secastilla, Jusen y Aguinaliu, Estadilla y Estopiñan
1909:
SAL
NUM EXPEDIENTE: 161
NOMBRE CONCESION: Forcada
TERMINO MUNICIPAL: Estopiñan
SUPERCIFICIE HA: 30
PROPIETARIOS: Pedro Arevalo
VECINDAD: Estopiñan

1921:
Sal.- Una producción de 233,3 toneladas obtenidas en la mina Isonada, de Estopiñan, y La Rica, de Salinas de Hoz, valoradas en 9.632 pesetas, o sea proximamente la misma del año anterior.

1922:
Sal.- La produccion fue pequeñisima, no estando en producción más que las concesiones La Forcada, núm. 161, de Estopiñán, y La Rica, núm. 183, de Salinas de Hoz, de D. Pedro Arévalo y D. José Cavezuela, respectivamente; acusan una producción de 213.080 toneladas, valoradas en 8.523,20 pesetas, o sea 20.220 toneladas y 1.108,80 pesetas menos que el año anterior.
1923:
Sal.- Sólo se produce en las concesiones La Forcada, de Estopiñán, y La Rica, de Salinas de Hoz, de D. Pedro Arévalo y D. José Coscojuela, respectivamente; acusan una producción de 216,95 tone!adas, valoradas en 9.749 pesetas, o sean 3,97 toneladas y 1.049 pesetas más que el año anterior. 
1925:
Sal de agua.- Mina La Forcada.- Tiene 30 hectáreas y está en término municipal de Estopiñán. El explotador es D. Pedro Arévalo, de dicho pueblo. 
Es una salina enclavada en las margas del Trias, beneficiándose las aguas de unos manantiales salados que brotan en el citado terreno. 
Las labores de la mina se reducen a un socavón, con una galería de entrada de 60 metros de longitud, abierta en las margas. 
Las aguas de los manantiales se coriducen a una balsa de evaporación. 
Durante el año 1.925 se han producido 7,99 toneladas de sal. 
En el año 1924 se produjeron 15,69 toneladas. 
La producción ha sido aproximadamente la mitad que en el año anterior. 
El número de obreros no ha variado, siendo el de dos en los dos años.
El valor de la producción ha sido: año 1925, 799 pesetas; año 1924, 1.569, con una diferencia en menos de 1.230 pesetas. 
1926:
La mina de sal de Estopiñán, cuya producción fué muy pequeña durante el año anterior, ha estado paralizada durante todo el año 1926
1927:
Las minas de sal dé agua de Salinas de Hoz han tenido una idéntica a la del año anterior, no pasando de la cantidad de 
mina de sal de Estopiñán, que el año anterior estuvo en el mismo estado el año actual. 


Per a entendre millor tot aquest conflicte, hi ha una cita a l'article “Condado de Ribagorza” del Diccionario Madoz, prou significatiu del que havia estat aquesta mina poc abans de la seva compra pel Sr Forcada: 

Tiene algunas fuentes de agua salada en los pueblos de Estadilla, Calasanz, Juseu y Peralta de la Sal, de las cuales solo las de este pueblo están en uso y tiene en él S. M. una adm. de poca consideración. En la de Estopiñan hay también una montaña sobre la ribera der. del Noguera Ríbagorzana toda de sal de piedra en sus entrañas, que parece de igual calidad á la de Cardona, y acaso una rama de esta gran mina, según lo indica el enlace y curso que llevan las montañas que corren entre ambas, formando una enlazada cordillera, que continua hasta la sierra llamada de Alcubierre en Aragon. Esta mina está sin uso desde 1830, en que se esterminó de orden del rey la compañía armada de defraudadores que la esportaban y se utilizaban de ella en perjuicio del erario. En la guerra de la Independencia se benefició y sacó de ella poderosos recursos para las tropas españolas, la guerrilla de D. Manuel Alegre, llamado el Cantarero.”


És a dir, sembla que unes decades abans del conflicte, ja n'hi va haver un altre, derivat també de l'explotació de la sal per part de personal no controlat per l'estat i de l'interès militar per la mateixa.

EPILEG
A principis de novembre de 2019 es va celebrar a Peralta de la Sal el III congrés internacional sobre la sal, amb visites incloses a les salines d'Estopanyà i Casserres. Per distàncies i agendes no hi vaig poder participar ni activament ni passivament, però de forma humil el meu pensament si que estava amb els organitzadors i la significació d'aquest congres. Aquesta entrada del blog no deixa de ser una petita i discreta contribució extemporània al Congrés, feta des de la llunyania i amb els millors desitjos per al projecte del geoparc que s'està desenvolupant.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada