ETIQUETES

diumenge, 5 d’abril del 2020

LO SERRAT D'ANTORÀ



Moltes vegades allò que tenim més a prop no és precisament el que millor coneguem. Si preguntéssim a la gent d’Estopanyà on està lo serrat d’Antorà, molt pocs sabrien contestar. Fins i tot, hi hauria persones que manifestarien no haver sentit a parlar mai d’un serrat amb aquest nom. Però, el serrat d’Antora existeix, està molt a prop d’Estopanyà i al seu interior amaga un parell d’indrets enigmàtics dignes de ser coneguts.

Estopanyà és un lloc construït damunt d’un turó allargat en sentit sud-nord. La part nord del turó, lo Marull, no ha estat mai edificada i acaba en un pronunciat pendent cap al peu de serra drenat per la font del Francell. A l’altra banda d’aquesta zona més fonda, s’aixeca un altra serra que segueix l'alineament del turó on està Estopanyà en sentit sud-nord: lo serrat d’Antorà.

Tothom l’ha vist, però mai ha despertat gaire interès, ni tan sols per saber quin era el seu nom. És un serrat més del terme, una elevació situada entre les partides de les Planes, la Clota, lo Campo i lo Francell, sense cap construcció significativa ni camí que el travessi. Ni tan sols hi ha cap estereotip que faci referència al serrat d’Antorà. Fins i tot els antics camins de Casserres i Soriana passen pel seu peu, però tot guardant-en una prudencial distància.

Només un petit detall crida l’atenció d’aquest serrat. Al mig del mateix hi ha unes formacions de roques calcaries que emergeixen damunt els arbres i la vegetació. Vistes des de lluny trenquen la monotonia de la serra i, en algun moment, poden despertar la curiositat d’anar a veure que són. Malauradament, hi ha moltes roques d’aquest tipus per tot lo terme, i això no deixa de ser una inhibició per emprendre un passejada sense camí per un lloc massa proper per incitar l’esperit de la descoberta.


TANCAT DE PEDRA I CABANA DE VOLTA

Al peu sud de la serra encara són visibles les ruïnes del corral del Coix. És un antic corral de bestiar amb una era, sense res d’especial, només una petita obertura a una roca que de lluny sembla una cova, però que no ho és.

Ara bé, si s’enfila el cim de la serra des de l’era del Coix, quan s’hi arriba, apareix el primer indret interessant del serrat d’Antorà. Es tracta d’una paret de pedra seca en bon estat, d’aproximadament un metre d’alçada, que forma un recinte rectangular d’un 30 x 20 metres aproximadament. Si estessim a un terreny d’horta, la paret perfectament podria ser el tancat d’un hort. Però, això no té cap sentit al capdamunt d’un serrat.  Més probablement seria la delimitació d’una vinya o d’un olivar, però no hi ha cap resta vegetal que així ho indiqui, malgrat que el terreny és pla i una utilitat d’aquest tipus hi seria factible. Però si algú la va practicar alguna vegada es va prendre moltes molèsties per delimitar-ne el conreu.

També podria ser un tancat per a bestiar, però la paret no té l’alçada necessària per fer-la inaccessible als animals. Altra cosa és que ocasionalment s’hagi utilitzat per aquesta finalitat.

Al mateix indret hi ha una petita cabana de volta construïda amb pedra seca que acaba de donar un caire enigmàtic a tot l’indret. Tot just davant de la cabana hi ha restes d’una mena de camí cercat per paret de pedra, amb la qual cosa la imaginació ja pot començar a treballar.

Malgrat que tot plegat podria considerar-se com una vinya o olivar ben cuidat, amb cabana inclosa, el cert és que ni la ubicació ni la qualitat i dimensionament de les construccions acaben d’encaixar amb el que seria la interpretació més convencional. Altra cosa seria es que algú hagués aprofitat antigues estructures per ubicar-hi un conreu d’aquest tipus. Ara bé, no hi ha cap noticia ni hipòtesis al respecte, amb la qual cosa només ens queda la especulació.








LES ROQUES

Una dels pocs elements rellevants del serrat d’Antorà són les formacions rocoses que es veuen al mig del seu caient de ponent. De lluny ja pareixen una cosa singular, però vistes de prop els interrogants augmenten. No es fàcil arribar-hi, perquè no hi ha cap camí i el terreny està molt boscat, però una vegada s’hi arriba apareixen les sorpreses. Bàsicament, són tres formacions de roca calcària alineades de baix cap a dalt.


La roca de baix és una formació monolítica vertical amb unes considerables dimensions. Tot sembla d’origen natural, però una gran pedra vertical aïllada no deixa de recordar un menhir. A la vegada, les seues cares tenen una sorprenent verticalitat i pareix que hagin estat retocades artificialment amb un estil molt similar als menhirs.


























La formació rocosa del mig es clarament d’origen natural. Ara bé, mirant-la atentament hi trobem alguns elements de naturalesa artificial. De tant en tant hi ha incisions lineals a la roca que en algun cas poden semblar petites canalitzacions. La més caracteritzada és una incisió en forma de creu a la part superior d’una roca. Es tractaria d’una típica creu gravada a la roca, molt freqüent en altres indrets. 







Però, el més sorprenent són les restes d’una alineació de pedres, gairebé imperceptible entre la vegetació, que pareix que hagi format part d’un camí artificial per a accedir a les roques. És a dir, possiblement algú fa molts anys es va prendre la molèstia de crear i mantenir un camí que portava a una formació de roques amb incisions artificials. El camp de la teories i les hipòtesis està obert.






















Una mica més amunt, hi ha la tercera formació. A primera vista, resulta ser la menys espectacular. Són roques planes d’unes dimensions no tan grans. En canvi, la seva disposició no permet descartar que hagi estat d’origen artificial. Fins i tot, podria parèixer que estem davant de les restes d’un dolmen o formació megalítica similar, però per poder-ho afirmar amb major rotunditat caldria que algun expert en la matèria ho examinés, cosa que fins ara no ha passat.






Una mica més amunt d’estes formacions rocoses, el serrat d’Antorà suavitza el seu pendent i forma una espècie d’altiplà. En tota la zona hi ha petites restes de parets, la finalitat de les quals difícilment es pot explicar com a simples delimitacions de finques. Més aviat pareixen les modestes restes d’algun tipus de construcció molt antiga de la qual no hi ha cap mena de notícies i sobre la que difícilment ens en podem fer una idea de com era amb les poques i disseminades restes que han quedat.

Tot plegat, no deixen de ser roques i pedres enmig d’un serrat molt boscat, anònim i sense història. Però, això no vol dir que, potser, en algun temps llunyà i oblidat estes roques i parets haguessin tingut alguna utilització que, ara per ara, no es pot afirmar quina va ser.











ETIMOLOGIA

Què significa Antorà?. No és fàcil contestar esta pregunta. El primer que podem dir es que hi ha una semblança amb el topònim Torà, una important població de la Segarra. Segons al tradició de Torà, el nom del poble vé del llatí “taurus”, és a dir toro, la qual cosa també es podria aplicar al serrat d’Antorà i, a partir d’aquí, fer volar la imaginació sobre les roques i el tancat de pedra, tot assimilant les mateixes amb antics cultes a aquest animal.

Una altra explicació del nom podria venir de la botànica. Hi ha una família de plantes conegudes com antora, la més famosa de les quals és l’acònit. Però, antora no acaba en accent pla, la qual cosa invalidaria la hipòtesis.

També val a dir, que en castellà antic existeix la paraula antoria que s’aplica a aquella persona que ha descobert un robatori. Fins i tot en dret tradicional aragonès existeix el vocable antor que fa referència a aquella persona que de bona fe ha venut objectes robats. Extrapolant totes estes etimologies, podríem especular en què el serrat d’Antorà es va utilitzar per a activitats vinculades als robatoris o, fins i tot, al contraban d’animals.

Ara bé, el més probable i seriós es que ens trobem davant d’un topònim acabat en -à. Aquest tipus de topònims solen tenir un origen romà i es formen a partir del nom de la persona que posseïa un determinat terreny. Normalment, solien acabar per generar noms de poblacions, com ara Estopanyà, Pilzà o Natjà, no sent tan freqüent la seva utilització per designar indrets no poblats. Però, la presència romana a tota la zona en època baix imperial podria explicar l’origen del nom o, almenys, generar un nou enigma al desconegut serrat d’Antorà.


LES FONTS

Per últim, cal fer esment que als peus del serrat d’Antorà hi ha dos fonts: la fonteta de Txanguaria i la font del Francell. La primera no té res de particular. Es tracta d’un petit manantial al mig d’un camp de conreu, al voltant del qual es va construir una bassa per aprofitar l’aigua per regar un hort. Una mica més avall, a l’antic camí de Casserres, es va construir una petita pila per abeurar els animals, tot aprofitant l’aigua sobrant de la fonteta que s’escorria pendent avall. La singularitat d’aquesta fonteta és que es troba tot just avall de les roques del serrat d’Antorà.

La font del Francell, ha tingut una importància major. Abans de construir la carretera que va a la cantera de Soriana, es trobava a la vora del camí, una mica més al nord de la seva actual ubicació. Estava formada per dos piles de pedra, una de les quals es deia que era una antiga tomba de pedra, mentre que l’altra, més ampla, va ser construïda per un picapedrer local. La necessitat d’eixamplar el camí va portar a traslladar la font uns metres, amb la qual cosa la pila estreta va desaparèixer. En realitat, la font del Francell no és una font, ja que el manantial es troba molt més amunt, al peu de l’era del Coix, on encara ara es poden veure uns juncs. Des d’allí es canalitzava fins la seva actual ubicació, primer amb encalaments de llosa i actualment amb una canonada de plàstic.

És com si l’aigua que naix al serrat d’Antorà s’hagués transportat als camins que passen pel seu peu, però tot allunyant aigua i camins per així poder mantenir al serrat i els seus enigmes allunyats del trànsit de les persones.


diumenge, 8 de març del 2020

LO PEDRAMÚS





Sense que ningú acabi de saber ben bé perquè, a tots els llocs hi ha indrets de referència, però sense que es pugui dir clarament de què són referents. A Estopanyà, un d’aquests indrets és lo Pedramús. Tothom n’ha sentit a parlar, molta gent l’ha vist des de baix, però poques persones l’han trepitjat. Malgrat això, les referències al Pedramús en les converses dels bars o de les ombres dels horts sempre han estat una constant. A l’hora de buscar un exemple de lloc estrany, allunyat de tot i amb certa connotació d’indret curiós o salvatge, la referència al Pedramús era habitual en aquest tipus de tertúlies. Conceptualitzat com a refugi i residència de jabalís, lo Pedramús ha esdevingut a l’imaginari popular una raresa, a mig camí entre “la Quinta Forca” i “Juràssic Park”.

Lo Pedramús no deixa de ser un més dels molts serrats que configuren el paisatge d’Estopanyà. En principi, no sembla tenir res d’especial. Ni està en un indret llunyà ni és de difícil accés. Però, tot i així, hi ha una cosa que el fa especial: les roques que hi ha a dalt de tot. La seua estranya disposició i la espectacularitat de les seues vistes, fan que les punxades i males passades presents a l’ascensió cap al cim es tinguin com a suficientment compensades. Les roques del Pedramús són rares i la seva visió desperta la curiositat, però no han estat mai font de misteris ni llegendes. Possiblement, aquesta sigui una més de les causes que justifiquen les incògnites d’aquest indret i n’avalen el que s’hi dediqui una petita estona al seu coneixement.


LA OROGRAFIA

Lo Pedramús és un serrat allargat, alineat en sentit est-oest. Forma part del conjunt de serres i muntanyes que envolten la partida de Salse. Amb aquest nom es coneix el territori pla i elevat que hi ha entre la crentxa d’Arté i els colls de la Irena i el Figuer. Per situar-nos, Salse és el territori pla que travessa la carretera que porta al pantà de Canelles, desprès de la pujada inicial i abans d’iniciar la baixada final del coll de la Irena. Malgrat ser una zona essencialment plana, està envoltada de diverses elevacions, les quals també estan presents en la seva part interior, cadascuna d’elles amb característiques pròpies. Lo Pedramús es configura com un més dels límits de Salse pel nord, separant-lo de la llera del Reguer, tot i que les terres de conreu arriben a la base del serrat per la cara sud.

La cara nord del Pedramús té un pendent molt pronunciat cap al Reguer. Això, conjuntament amb el seu caràcter obac, fa que, vist des de baix, sembli una paret gairebé vertical i inaccessible per la densa vegetació de roures i altres herbes. Efectivament, no hi ha cap camí mínimament transitable que permeti un ascens raonable per aquest caient.

En canvi, la cara sud si que té un accés més fàcil. Desprès de l’últim camp conreat, el terreny forma una petita plana al llarg de tot el peu de la serra. Només s’accentua el pendent a mesura que s’aproxima al cim de la serra. Aquest es configura com una línia de formacions rocoses que són precisament les que li donen la seva especial singularitat. No hi ha tampoc cap camí que porti a les roques i la densa vegetació de rebolls i olsinastros fa que arribar-hi tingui la seva dificultat i suposi haver de sofrir múltiples esgarranyades i entrenpusades. Però, la curta distància i l’escàs pendent fa que les roques del cim siguin accessibles des de la cara sud en un temps relativament curt.


LES ROQUES

Com hem dit, allò que dona personalitat al Pedramús són les roques del seu cim. Es tracta d’una formació línial on pedres i roques de grans dimensions adopten unes formes i figures que no s’acaba de veure clar si són d’origen natural o si la seva disposició ha estat originada per l’acció humana. A primera vista semblen ofites de grans dimensions, però amb una tonalitat vermellosa que les diferencia de les típiques formacions ofítiques de tonalitats més obscures i formes més arrodonides.

Respecte a la disposició de la formació rocosa es poden caracteritzar tres zones. La zona central és la més elevada i presenta una certa discontinuïtat tant amb la zona de l’oest com amb la zona de l’est. En aquesta zona central, la disposició de les roques no sembla tenir res d'artificial. Es tracta d’una massa petrea, en la qual l’acció dels agent erosius ha anat obrint escletxes més o menys rectes que trenquen la homogeneïtat de la formació. És com si la natura hagués disposat una immensa roca i l’hagués intentat trossejar per deixar-la llesta per a la construcció o la fantasia.

En canvi, les roques de la zona de l’oest tenen una disposició que fa pensar que han estat manipulades per l’acció humana. Fins i tot hi ha una alineació que recorda formacions megalítiques, però sense que es pugui descartar que no siguin més que formes naturals i capritxoses. En qualsevol cas, si que hi ha alguna disposició de les roques que indica que en algun moment va ser aprofitada com a petits habitacles, ja sigui per a alguna mena de santuari o, més probablement, com a resguard de persones o animals. Ara bé, les ruptures rectilínies de les roques fan pensar també en què en algun moment, s’haguessin utilitzat com a cantera. La gran abundància de pedres de més petites dimensions al peu de la línia de roques podria avalar esta hipòtesis.

A la zona est també es podria deduir alguna activitat humana, però d’una manera molt menys vistosa que a la zona oest. Difícilment es pot vislumbrar cap mena de formació megalítica o habitacle. L’únic que es podria interpretar és que en algun moment, s’hagués fet algun intent per utilitzar les roques com a cantera, però sense que s’arribés a materialitzar. Segurament tot són imaginacions, però si alguna vegada es va intentar treballar aquestes roques, els treballs van finalitzar sense haver-se acabat.


LES VISTES

A més de les roques, l’altre element distintiu del Pedramús són les magnifiques vistes que hi ha des del cim. Sense ser una serra molt elevada, la seva ubicació la converteix en una privilegiada atalaia des de la qual es poden visualitzar diversos indrets significatius i estratègics.

Sant Quilis, Estopanya, lo Congost del Reguer o la Serra de Perpella són punts elevats perfectament visibles des del Pedramús, de la mateixa manera que ho són des de molts altres indrets. Però, el que realment resulta interessant és el control visual que es pot fer des del cim d’alguns punts més estratègics, com ara el Coll del Figuer, el Reguer o les diferents elevacions sobre el pla de Salse.

Dins d’aquests punts estratègics, cal significar el vell camí que comunicava Estopanyà amb Tragó de Noguera i que a la vegada tenia caràcter de via pecuària. Des del pont de la Passada, el vell camí de Tragó s’enfila per la pujada de la Masia per passar tot just per davall de la serra del Pedramús. És a dir, tota persona o animal que es desplaces per aquesta via era perfectament visible des de les roques del Pedramús. A la vegada, l’excel·lent visió del coll del Figuer, converteix al cim en un punt des del qual es pot controlar tot el transit que històricament va passar per aquesta via.

Des de temps immemorials persones, mercaderies i ramats han transitat pel camí que uneix Trago amb Estopanyà. Però, aquest ruta també ha estat utilitzada per invasors, bandolers o exercits, amb la qual cosa les nostres roques van ser espectadores privilegiades de tot tipus d’esdeveniments històrics. Només cal recordar les actuacions de les partides carlines en aquests indrets per entendre tot això, aixó com el potencial de les roques del Pedramús com a punt de vigilància.


ETIMOLOGIA

Si ens preguntem quin és el significat de la paraula Pedramús no hi ha cap resposta concloent. Des d’un punt de vista més acadèmic, la paraula té una clara arrel llatina amb un significat prou concret “Pedra”. Fins i tot podríem dir que estem davant d’un nom llatí en cas acusatiu “Pedram”. En canvi, l’explicació del final de la paraula “-mus” o “-us” és més complicada. El més probable és que estem davant d’un sufix pejoratiu del mateix tipus que s’utilitza en paraules com pallús o gamarús. És a dir, etimològicament, Pedramús vindria a significar pedra de rebuig. Si mai hi va haver una cantera en aquest indret, seria lògic que la quantitat de pedres sobreres que es generarien acabés donant nom a la serra. Fins i tot, es podria interpretar que el significat de Pedramús podria fer al·lusió a una pedra de baixa qualitat per a la finalitat que es volgués destinar.

Ara bé, fent etimològica facilona, també hi podríem donar un altre significat. Tornant al llatí, la paraula “mus” significa rata. Llavors,  “pedra mus” seria la traducció directa al llatí de la expressió “pedra de la rata”. Però, això no deixa de ser una especulació gratuïta sense cap mena de fonamentació, malgrat que, a vegades, la veritat s’amaga en jocs de paraules com aquest.


LES RUINES 

Per completar el llistat de coses interessants del Pedramús cal mencionar les diverses acumulacions de pedres que s’escampen per la part plana de la serra abans d’arribar a les roques. No es tracta d’acumulacions naturals, sinó que, més aviat, semblen restes d’edificacions ensorrades fa molts anys.

La densa vegetació fa difícil fer-se una idea sobre quin tipus de construcció va originar les acumulacions de pedres. En realitat, només hi ha tres o quatre acumulacions mínimament significatives i que es puguin qualificar com a restes de possibles edificacions. Ara bé, de tant en tant apareixen restes de parets fetes amb grans pedres. A primera vista poden semblar les típiques parets que serveixen per construir bancals o per delimitar propietats. Però, si s’observen atentament, es veu que moltes vegades delimiten espais habitacionals i que la seva orientació no respon a la lògica de la construcció de bancals.

Les pedres d’aquestes hipotètiques ruïnes són del mateix tipus que les roques del cim, però d’unes dimensions molt més petites. Segurament les roques de dalt van servir de cantera per  aquestes construccions. Però, des d’un punt de vista històric no hi ha cap noticia sobre cap mena de construcció en aquest indret, ni corrals ni poblats, ni torres. Tampoc hi ha cap tradició oral que faci referència a cap construcció.

Ara bé, de tant en tant es poden trobar fragments de ceràmica, molt rodada i de factura poc elaborada. Sembla ceràmica de la època bronze-ferro (1000 anys AC), de la qual també se n’han trobat restes en altres indrets de Salse. Un amic arqueòleg em va dir que el Pedramús havia estat un poblat d’aquesta època. Si estem davant de ruïnes d’un poblat prehistòric, ara per ara, això només es pot entendre com una part més dels interrogants d’esta serra i com un producte més de la imaginació que desperta tota passejada per la mateixa.


GALERIA DE FOTOS






Roques










































Vistes























Ruïnes



























EPILEG

Pujar a les roques del Pedramús no es pot qualificar com una experiència mística ni res semblant, però té la seva gràcia. Fer volar la imaginació des d’un indret com aquest és fàcil i altament recomanable. Però, no deixa de ser una llastima que amb els incentius que té esta serra, no hagi esdevingut font de llegendes i misteris. Malgrat tot, es diu que una de les roques del Pedramús es mou i si algú s’enfila a sobre seu, es possible que s’hi pugui balancejar. Altra cosa és saber quina és la roca i poder-la trobar. Mentre la busquem, val la pena enlairar la vista i imaginar el va ser, el que no va ser i el que va poder ser lo sempre sorprenent Pedramús.