Algú
va dir alguna vegada que l’entorn geogràfic marca el caràcter de
la gents que l’ocupa. També es diu que les zones de transició
afavoreixen els intercanvis i són una oportunitat d’enriquiment
cultural dels seus habitants. Ara bé, dir que un poble, una comarca
o un país forma part d’una zona de transició també vol dir que
no acaba d’estar ben definida la seva ubicació territorial i això
pot implicar inseguretats, pors i tancaments que res tenen a veure
amb la riquesa dels intercanvis.
A
l’est de l’actual comunitat autònoma d’Aragó hi ha un
territori llarg i estret conegut com Franja de Ponent o Aragó
Oriental, depenent del punt de vista de l’observador. Són un
conjunt de pobles, més aviat petits, que l’única cosa que tenen
en comú tots ells és la llengua. Des de què el llatí es va
fragmentar i fins l’actualitat, en aquests pobles es parla català.
Però, és un català diferent al parlat a l’altra banda de la
frontera administrativa. Podria semblar que això passa perquè en
realitat són dues llengües diferents. Ara bé, no es pot ignorar
que l’adscripció a l’Aragó des de fa uns set-cents anys ha
dificultat un desenvolupament literari normal de la llengua d’aquests
pobles, diferenciant-la de la dels pobles adscrits a Catalunya, sense
que això impliqui que siguin llengües diferents, ja que no s’ha
perdut mai la intercomprensió entre tots dos costats de la frontera.
També
és significatiu que aquesta zona no té continuïtat territorial.
Els pobles catalanoparlants de la Llitera i els del Baix Cinca estan
separats per una petita zona que trenca la unitat territorial de la
Franja. Igualment, la part que queda al nord presenta una clara
diferenciació geogràfica entre la zona de muntanya i la zona plana.
Però, la diferència no és tan clara a la baixa Ribagorça i l’alta
Llitera, on hi ha molts pobles als que la gent del pla considera com
de muntanya, a la vegada que la gent de muntanya considera de «per
avall».
Un
d’aquests pobles és Estopanyà, situat a mig camí entre Aragó i
Catalunya i a mig camí entre la muntanya i «per avall». Aplicant
la teoria de les zones de transició que enriqueixen culturalment als
seus habitants, la gent d’Estopanyà haurien de tenir un nivell
excepcional. Però, en realitat són gent normal i corrent, molt
similar als seus veïns pels quatre cantons. En realitat, la situació
de cruïlla no els ha portat res de bo: la indefinició territorial
implica que no s’acaben d’integrar plenament en cap dels espais
supramunicipals del voltant al no complir plenament amb tots els
trets genuïns de cadascun d’ells. Per a major desgràcia, tota la
seva xarxa territorial, construïda al llarg de segles, va ser
aniquilada per la construcció del pantà de Canelles (i també Santa
Ana). Un veritable mur d’aigua va anegar o anul·lar molts dels
pobles que formaven la xarxa on s’integrava Estopanyà, acabant
així de configurar el caràcter dels seus habitants i dels seus
camins.
Sempre
s’ha dit que els camins d’Estopanyà estan plens de pedres. Això
no passa pas perquè el terreny sigui especialment pedregós, ni
perquè les parets dels camins hagin caigut i ningú es preocupi de
plegar-les. La causa d’aquest curiós fenomen sempre s’ha
atribuït als propis habitants del poble. En cap cas es posa en dubte
la seva capacitat de saber treure pedres del camins, ni es diu que
siguin especialment mandrosos a l’hora de realitzar l’esforç que
implica fer-ho. L’explicació és més senzilla i racional: quan
algú d’Estopanyà es troba una pedra al camí es limita a
apartar-la tot just el necessari per a què ell pugui passar. Mai a
la vida se li acudiria treure totalment la pedra del camí, dons això
implica fer un esforç innecessari que acaba beneficiant a algú
altre que mai ho agrairà i que, fins i tot, podria ser algú que no
s’ho mereix.
En
l’època de la solidaritat i la cooperació, aquesta filosofia
vital, a mig camí entre el racionalisme nihilista i el fatalisme
individualista, pot considerar-se rebutjable, com un veritable
exemple del que no s’ha de fer. Però, la realitat és que a
Estopanyà encara es recorda la vella història d’un aficionat als
jocs de cartes que es passava la vida al bar i que no bevia mai amb
porró. Ell mateix manifestava que no bevia amb porró perquè
considerava que no tenia sentit aixecar el liquid que no s’havia de
veure.
Per
sort, per desgràcia o per casualitat jo sòc fill d’Estopanyà,
poble en el qual vaig passar bona part de la meva vida. Tothom és
d’un poble o d’una ciutat i aquesta condició no té perquè ser
motiu ni d’orgull ni de vergonya, simplement és una dada
objectiva. Però, les persones tenim també una part emocional i
irracional que ens vincula i lliga al «nostre poble». Per això,
amb la maduresa de l’edat i la llunyania del poble que vaig deixar
m’ha vingut de gust escriure algunes coses del «meu lloc» que he
anat recollint al llarg dels anys i que potser li poden arribar a
interessar a algú.
Mai
he volgut escriure una història local ni una descripció sociològica
o etnogràfica local d’Estopanyà per una raó molt senzilla: totes
les històries i estudis locals escrits per autors del mateix lloc
acaben considerant al seu poble com el centre de l’univers i, per
tant, el més important del món. No aspiro a cap protagonisme
especial, ni personal ni col·lectiu. Però, també tinc ganes de
deixar escrites coses que he après o m’he trobat sobre els camins,
les pedres i les històries pels quals es va moure la gent
d’Estopanyà i que ara em serveixen a mi per passejar, retratar o
relatar.