PRESENTACIÓ

Algú va dir alguna vegada que l’entorn geogràfic marca el caràcter de la gents que l’ocupa. També es diu que les zones de transició afavoreixen els intercanvis i són una oportunitat d’enriquiment cultural dels seus habitants. Ara bé, dir que un poble, una comarca o un país forma part d’una zona de transició també vol dir que no acaba d’estar ben definida la seva ubicació territorial i això pot implicar inseguretats, pors i tancaments que res tenen a veure amb la riquesa dels intercanvis.

A l’est de l’actual comunitat autònoma d’Aragó hi ha un territori llarg i estret conegut com Franja de Ponent o Aragó Oriental, depenent del punt de vista de l’observador. Són un conjunt de pobles, més aviat petits, que l’única cosa que tenen en comú tots ells és la llengua. Des de què el llatí es va fragmentar i fins l’actualitat, en aquests pobles es parla català. Però, és un català diferent al parlat a l’altra banda de la frontera administrativa. Podria semblar que això passa perquè en realitat són dues llengües diferents. Ara bé, no es pot ignorar que l’adscripció a l’Aragó des de fa uns set-cents anys ha dificultat un desenvolupament literari normal de la llengua d’aquests pobles, diferenciant-la de la dels pobles adscrits a Catalunya, sense que això impliqui que siguin llengües diferents, ja que no s’ha perdut mai la intercomprensió entre tots dos costats de la frontera.

També és significatiu que aquesta zona no té continuïtat territorial. Els pobles catalanoparlants de la Llitera i els del Baix Cinca estan separats per una petita zona que trenca la unitat territorial de la Franja. Igualment, la part que queda al nord presenta una clara diferenciació geogràfica entre la zona de muntanya i la zona plana. Però, la diferència no és tan clara a la baixa Ribagorça i l’alta Llitera, on hi ha molts pobles als que la gent del pla considera com de muntanya, a la vegada que la gent de muntanya considera de «per avall».

Un d’aquests pobles és Estopanyà, situat a mig camí entre Aragó i Catalunya i a mig camí entre la muntanya i «per avall». Aplicant la teoria de les zones de transició que enriqueixen culturalment als seus habitants, la gent d’Estopanyà haurien de tenir un nivell excepcional. Però, en realitat són gent normal i corrent, molt similar als seus veïns pels quatre cantons. En realitat, la situació de cruïlla no els ha portat res de bo: la indefinició territorial implica que no s’acaben d’integrar plenament en cap dels espais supramunicipals del voltant al no complir plenament amb tots els trets genuïns de cadascun d’ells. Per a major desgràcia, tota la seva xarxa territorial, construïda al llarg de segles, va ser aniquilada per la construcció del pantà de Canelles (i també Santa Ana). Un veritable mur d’aigua va anegar o anul·lar molts dels pobles que formaven la xarxa on s’integrava Estopanyà, acabant així de configurar el caràcter dels seus habitants i dels seus camins.

Sempre s’ha dit que els camins d’Estopanyà estan plens de pedres. Això no passa pas perquè el terreny sigui especialment pedregós, ni perquè les parets dels camins hagin caigut i ningú es preocupi de plegar-les. La causa d’aquest curiós fenomen sempre s’ha atribuït als propis habitants del poble. En cap cas es posa en dubte la seva capacitat de saber treure pedres del camins, ni es diu que siguin especialment mandrosos a l’hora de realitzar l’esforç que implica fer-ho. L’explicació és més senzilla i racional: quan algú d’Estopanyà es troba una pedra al camí es limita a apartar-la tot just el necessari per a què ell pugui passar. Mai a la vida se li acudiria treure totalment la pedra del camí, dons això implica fer un esforç innecessari que acaba beneficiant a algú altre que mai ho agrairà i que, fins i tot, podria ser algú que no s’ho mereix.

En l’època de la solidaritat i la cooperació, aquesta filosofia vital, a mig camí entre el racionalisme nihilista i el fatalisme individualista, pot considerar-se rebutjable, com un veritable exemple del que no s’ha de fer. Però, la realitat és que a Estopanyà encara es recorda la vella història d’un aficionat als jocs de cartes que es passava la vida al bar i que no bevia mai amb porró. Ell mateix manifestava que no bevia amb porró perquè considerava que no tenia sentit aixecar el liquid que no s’havia de veure.

Per sort, per desgràcia o per casualitat jo sòc fill d’Estopanyà, poble en el qual vaig passar bona part de la meva vida. Tothom és d’un poble o d’una ciutat i aquesta condició no té perquè ser motiu ni d’orgull ni de vergonya, simplement és una dada objectiva. Però, les persones tenim també una part emocional i irracional que ens vincula i lliga al «nostre poble». Per això, amb la maduresa de l’edat i la llunyania del poble que vaig deixar m’ha vingut de gust escriure algunes coses del «meu lloc» que he anat recollint al llarg dels anys i que potser li poden arribar a interessar a algú.

Mai he volgut escriure una història local ni una descripció sociològica o etnogràfica local d’Estopanyà per una raó molt senzilla: totes les històries i estudis locals escrits per autors del mateix lloc acaben considerant al seu poble com el centre de l’univers i, per tant, el més important del món. No aspiro a cap protagonisme especial, ni personal ni col·lectiu. Però, també tinc ganes de deixar escrites coses que he après o m’he trobat sobre els camins, les pedres i les històries pels quals es va moure la gent d’Estopanyà i que ara em serveixen a mi per passejar, retratar o relatar.