ETIQUETES

diumenge, 5 d’abril de 2020

LO SERRAT D'ANTORÀ



Moltes vegades allò que tenim més a prop no és precisament el que millor coneguem. Si preguntéssim a la gent d’Estopanyà on està lo serrat d’Antorà, molt pocs sabrien contestar. Fins i tot, hi hauria persones que manifestarien no haver sentit a parlar mai d’un serrat amb aquest nom. Però, el serrat d’Antora existeix, està molt a prop d’Estopanyà i al seu interior amaga un parell d’indrets enigmàtics dignes de ser coneguts.

Estopanyà és un lloc construït damunt d’un turó allargat en sentit sud-nord. La part nord del turó, lo Marull, no ha estat mai edificada i acaba en un pronunciat pendent cap al peu de serra drenat per la font del Francell. A l’altra banda d’aquesta zona més fonda, s’aixeca un altra serra que segueix l'alineament del turó on està Estopanyà en sentit sud-nord: lo serrat d’Antorà.

Tothom l’ha vist, però mai ha despertat gaire interès, ni tan sols per saber quin era el seu nom. És un serrat més del terme, una elevació situada entre les partides de les Planes, la Clota, lo Campo i lo Francell, sense cap construcció significativa ni camí que el travessi. Ni tan sols hi ha cap estereotip que faci referència al serrat d’Antorà. Fins i tot els antics camins de Casserres i Soriana passen pel seu peu, però tot guardant-en una prudencial distància.

Només un petit detall crida l’atenció d’aquest serrat. Al mig del mateix hi ha unes formacions de roques calcaries que emergeixen damunt els arbres i la vegetació. Vistes des de lluny trenquen la monotonia de la serra i, en algun moment, poden despertar la curiositat d’anar a veure que són. Malauradament, hi ha moltes roques d’aquest tipus per tot lo terme, i això no deixa de ser una inhibició per emprendre un passejada sense camí per un lloc massa proper per incitar l’esperit de la descoberta.


TANCAT DE PEDRA I CABANA DE VOLTA

Al peu sud de la serra encara són visibles les ruïnes del corral del Coix. És un antic corral de bestiar amb una era, sense res d’especial, només una petita obertura a una roca que de lluny sembla una cova, però que no ho és.

Ara bé, si s’enfila el cim de la serra des de l’era del Coix, quan s’hi arriba, apareix el primer indret interessant del serrat d’Antorà. Es tracta d’una paret de pedra seca en bon estat, d’aproximadament un metre d’alçada, que forma un recinte rectangular d’un 30 x 20 metres aproximadament. Si estessim a un terreny d’horta, la paret perfectament podria ser el tancat d’un hort. Però, això no té cap sentit al capdamunt d’un serrat.  Més probablement seria la delimitació d’una vinya o d’un olivar, però no hi ha cap resta vegetal que així ho indiqui, malgrat que el terreny és pla i una utilitat d’aquest tipus hi seria factible. Però si algú la va practicar alguna vegada es va prendre moltes molèsties per delimitar-ne el conreu.

També podria ser un tancat per a bestiar, però la paret no té l’alçada necessària per fer-la inaccessible als animals. Altra cosa és que ocasionalment s’hagi utilitzat per aquesta finalitat.

Al mateix indret hi ha una petita cabana de volta construïda amb pedra seca que acaba de donar un caire enigmàtic a tot l’indret. Tot just davant de la cabana hi ha restes d’una mena de camí cercat per paret de pedra, amb la qual cosa la imaginació ja pot començar a treballar.

Malgrat que tot plegat podria considerar-se com una vinya o olivar ben cuidat, amb cabana inclosa, el cert és que ni la ubicació ni la qualitat i dimensionament de les construccions acaben d’encaixar amb el que seria la interpretació més convencional. Altra cosa seria es que algú hagués aprofitat antigues estructures per ubicar-hi un conreu d’aquest tipus. Ara bé, no hi ha cap noticia ni hipòtesis al respecte, amb la qual cosa només ens queda la especulació.








LES ROQUES

Una dels pocs elements rellevants del serrat d’Antorà són les formacions rocoses que es veuen al mig del seu caient de ponent. De lluny ja pareixen una cosa singular, però vistes de prop els interrogants augmenten. No es fàcil arribar-hi, perquè no hi ha cap camí i el terreny està molt boscat, però una vegada s’hi arriba apareixen les sorpreses. Bàsicament, són tres formacions de roca calcària alineades de baix cap a dalt.


La roca de baix és una formació monolítica vertical amb unes considerables dimensions. Tot sembla d’origen natural, però una gran pedra vertical aïllada no deixa de recordar un menhir. A la vegada, les seues cares tenen una sorprenent verticalitat i pareix que hagin estat retocades artificialment amb un estil molt similar als menhirs.


























La formació rocosa del mig es clarament d’origen natural. Ara bé, mirant-la atentament hi trobem alguns elements de naturalesa artificial. De tant en tant hi ha incisions lineals a la roca que en algun cas poden semblar petites canalitzacions. La més caracteritzada és una incisió en forma de creu a la part superior d’una roca. Es tractaria d’una típica creu gravada a la roca, molt freqüent en altres indrets. 







Però, el més sorprenent són les restes d’una alineació de pedres, gairebé imperceptible entre la vegetació, que pareix que hagi format part d’un camí artificial per a accedir a les roques. És a dir, possiblement algú fa molts anys es va prendre la molèstia de crear i mantenir un camí que portava a una formació de roques amb incisions artificials. El camp de la teories i les hipòtesis està obert.






















Una mica més amunt, hi ha la tercera formació. A primera vista, resulta ser la menys espectacular. Són roques planes d’unes dimensions no tan grans. En canvi, la seva disposició no permet descartar que hagi estat d’origen artificial. Fins i tot, podria parèixer que estem davant de les restes d’un dolmen o formació megalítica similar, però per poder-ho afirmar amb major rotunditat caldria que algun expert en la matèria ho examinés, cosa que fins ara no ha passat.






Una mica més amunt d’estes formacions rocoses, el serrat d’Antorà suavitza el seu pendent i forma una espècie d’altiplà. En tota la zona hi ha petites restes de parets, la finalitat de les quals difícilment es pot explicar com a simples delimitacions de finques. Més aviat pareixen les modestes restes d’algun tipus de construcció molt antiga de la qual no hi ha cap mena de notícies i sobre la que difícilment ens en podem fer una idea de com era amb les poques i disseminades restes que han quedat.

Tot plegat, no deixen de ser roques i pedres enmig d’un serrat molt boscat, anònim i sense història. Però, això no vol dir que, potser, en algun temps llunyà i oblidat estes roques i parets haguessin tingut alguna utilització que, ara per ara, no es pot afirmar quina va ser.











ETIMOLOGIA

Què significa Antorà?. No és fàcil contestar esta pregunta. El primer que podem dir es que hi ha una semblança amb el topònim Torà, una important població de la Segarra. Segons al tradició de Torà, el nom del poble vé del llatí “taurus”, és a dir toro, la qual cosa també es podria aplicar al serrat d’Antorà i, a partir d’aquí, fer volar la imaginació sobre les roques i el tancat de pedra, tot assimilant les mateixes amb antics cultes a aquest animal.

Una altra explicació del nom podria venir de la botànica. Hi ha una família de plantes conegudes com antora, la més famosa de les quals és l’acònit. Però, antora no acaba en accent pla, la qual cosa invalidaria la hipòtesis.

També val a dir, que en castellà antic existeix la paraula antoria que s’aplica a aquella persona que ha descobert un robatori. Fins i tot en dret tradicional aragonès existeix el vocable antor que fa referència a aquella persona que de bona fe ha venut objectes robats. Extrapolant totes estes etimologies, podríem especular en què el serrat d’Antorà es va utilitzar per a activitats vinculades als robatoris o, fins i tot, al contraban d’animals.

Ara bé, el més probable i seriós es que ens trobem davant d’un topònim acabat en -à. Aquest tipus de topònims solen tenir un origen romà i es formen a partir del nom de la persona que posseïa un determinat terreny. Normalment, solien acabar per generar noms de poblacions, com ara Estopanyà, Pilzà o Natjà, no sent tan freqüent la seva utilització per designar indrets no poblats. Però, la presència romana a tota la zona en època baix imperial podria explicar l’origen del nom o, almenys, generar un nou enigma al desconegut serrat d’Antorà.


LES FONTS

Per últim, cal fer esment que als peus del serrat d’Antorà hi ha dos fonts: la fonteta de Txanguaria i la font del Francell. La primera no té res de particular. Es tracta d’un petit manantial al mig d’un camp de conreu, al voltant del qual es va construir una bassa per aprofitar l’aigua per regar un hort. Una mica més avall, a l’antic camí de Casserres, es va construir una petita pila per abeurar els animals, tot aprofitant l’aigua sobrant de la fonteta que s’escorria pendent avall. La singularitat d’aquesta fonteta és que es troba tot just avall de les roques del serrat d’Antorà.

La font del Francell, ha tingut una importància major. Abans de construir la carretera que va a la cantera de Soriana, es trobava a la vora del camí, una mica més al nord de la seva actual ubicació. Estava formada per dos piles de pedra, una de les quals es deia que era una antiga tomba de pedra, mentre que l’altra, més ampla, va ser construïda per un picapedrer local. La necessitat d’eixamplar el camí va portar a traslladar la font uns metres, amb la qual cosa la pila estreta va desaparèixer. En realitat, la font del Francell no és una font, ja que el manantial es troba molt més amunt, al peu de l’era del Coix, on encara ara es poden veure uns juncs. Des d’allí es canalitzava fins la seva actual ubicació, primer amb encalaments de llosa i actualment amb una canonada de plàstic.

És com si l’aigua que naix al serrat d’Antorà s’hagués transportat als camins que passen pel seu peu, però tot allunyant aigua i camins per així poder mantenir al serrat i els seus enigmes allunyats del trànsit de les persones.


Cap comentari:

Publica un comentari