LO CAMÍ DE BLANCAFORT

ANTICS MAPES DEL CAMÍ DE BLANCAFORT

Per concepte, un camí és una via de comunicació entre dos llocs diferents. Al llarg de la història els camins s’han construït per desplaçar-se, però a vegades són els mateixos desplaçaments els que han construït els camins. Un camí neix pels intercanvis entre els llocs que comunica i el seu dimensionament estarà vinculat a l’ús que se’n faci. Lògicament, si un camí comunica dos llocs i un dels dos desapareix, el camí també desapareixerà, ja que deixarà de necessitar-se. Igualment, cal tenir present que a l’hora de construir un camí, les persones que l’utilitzen sempre han buscat el recorregut més pràctic.

Les relacions entre dues comunitats humanes tenen una certa tendència a perviure en el temps i a sobreposar-se a fronteres, ideologies i tot tipus de barreres. Igualment, els camins que han unit dues comunitats tenen una notable resistència a desaparèixer, fins i tot quan han perdut la seva utilitat. Un exemple de tot això és l’antic camí que comunicava Estopanyà i Blancafort, dos petits pobles units i separats per dos rius, una muntanya i una frontera.

A mitjans del segle XX, Estopanyà tenia unes 70 cases i Blancafort unes 14. Entre tots dos hi ha una separació geogràfica d’uns 10-15 km i una separació administrativa en forma de frontera: Estopanyà pertany a l’Aragó i Blancafort a Catalunya. Per anar d’un poble a l’altre hi havia un camí que creuava la Noguera Ribagorçana (lo riu gran) i el riu Guart (lo riuet) i travessava la serra de Perpella per un lloc impossible: el seu cim, a més de 800 m sobre el nivell del mar. Però, els dos pobles formaven part de la mateixa conca hidrogràfica i, potser per això, van construir entre ells un camí impossible, que només es va poder destruir amb la construcció d’un immens pantà: Canelles.

Blancafort estava situat dalt d’un turonet a la vora del riu gran i tenia una de les millors hortes de la contornada, amb arbres fruiters inclosos. Pertanyia al terme de Tragó de Noguera, del qual estava separat pel congost de Blancafort, una versió en petit del congost de Montrebei, obert més amunt pel mateix riu. Una part del seu terme estava situat a la dreta del riu gran, on confluïa amb una altra de les hortes importants de la contornada: la de Finestres. Davant del poble hi havia un pont emblemàtic: el pont de Blancafort, que formava part del camí entre Fet i Balaguer, una de les principals vies de comunicació entre la Noguera occidental i la Baixa Ribagorça.

Vist des d’Estopanyà, Blancafort era un dels dos pobles veïns de llevant, més petit que Tragó, lloc de referència en les relacions comercials i de tot tipus amb Catalunya. Però, no per això les relacions amb Blancafort van ser menys importants. La seua situació en la ruta cap a Milla i els seus masos, així com els lligams familiars per tota la zona, va fer que entre Estopanyà i Blancafort sempre hi hagués un camí transitat per persones, lligams, negocis i vivències.

Avui, Blancafort, la seua horta, el seu pont i el seu congost estan sota les aigües del pantà de Canelles. El camí que l’unia amb Estopanyà ha desaparegut i sol queda d’ell un petit record, unes restes gairebé invisibles i unes línies als mapes. Però, el camí de Blancafort sempre va ser un camí impossible i, per això, la seva total desaparició potser també és impossible.

L’ITINERARI

Per anar d’Estopanyà a Blancafort, primer s’ha d’agafar qualsevol camí per anar al reguer i seguir la pista paral·lela al curs d’aigua fins la partida de la Múria. Aquest tram sempre ha estat un camí molt utilitzat i res el defineix com a camí de Blancafort. Actualment és una pista de terra apta per a vehicles a motor i presenta trams d’interès paisatgístic a l’estar encaixat per la serra de negrells d’Aumella a l’esquerra i per les rouredes de vora del reguer a la dreta. A l’arribar a la partida de la Múria, la pista tomba a la dreta i finalitza al mateix reguer, per travessar-lo en un pas poc profund davant la torre del Jornaler. Creuat el reguer, la pista continua per l’anomenat «camí del Regal» una pujada continuada però accessible que porta, per una banda fins al coll de la Irena i per una altra fins al coll del Figuer, antics passos que formaven part dels camins que anaven a Canelles i Tragó respectivament.

LA PUJADA A PERPELLA

A la dreta del camí del Regal es situa la serra de Perpella que, vista des d’allí, sembla una paret infranquejable que s’hauria de vorejar per poder arribar a l’altre costat. La lògica, fa pensar que per anar a Blancafort s’ha de continuar pel camí del Regal, creuar el coll de la Irena i baixar fins al Riu Gran, creuar-lo i així arribar a Blancafort. De fet, aquesta era la ruta del segon camí a Blancafort, que encara, des del coll de la Irena fins al riu, es pot seguir per l’altra vessant del barranc de l’actual carretera de Canelles. El problema d’aquesta ruta era que a l’arribar al riu s’havia de creuar el congost , la qual cosa només era possible si pel riu baixava poca aigua, tot arriscant-se a veure’s sorprès per una riuada sobtada derivada de tronades produïdes riu amunt. Per això, era poc utilitzat i el camí principal de Blancafort es va dibuixar per la part menys lògica de la orografia: creuant la paret de la serra de Perpella en un ascens impossible.

Només travessar el reguer i deixant l’actual pista de terra, tot tombant a l’esquerra, s’inicia el veritable camí de Blancafort. Des d’aquest punt fins al final, el camí gairebé ha desaparegut per la seva manca d’ús des de fa més de 50 anys. Però, amb una bona dosi d’observació, es pot seguir l’antic traçat i comprovar que les seues restes encara es poden seguir i entendre.

Al deixar la pista de terra, tot passant prop de la torre de Madalena en direcció a la torre de Ramiro, encara són visibles les parets de pedra del vell camí de Blancafort. Seguint aquestes parets, ens podem imaginar com era el camí: una via de certa amplada que salvava el pendent amb un biaix adaptat a la orografia. Pas a pas, l’ascensió visualment impossible de la serra de Perpella es va realitzant i al mirar enrere es veu com, gairebé sense ser-ne conscient, el desnivell guanyat es prou significatiu. En la major part d’aquest tram, el camí anava vorejant petits bancals d’oliveres, actualment abandonats, però que encara permetent visualitzar l’itinerari. L’ascensió és continuada però suportable.

LA PRIMERA PART DEL CAMI VISTA DES DE DALT

Al final dels bancals, el camí tomba a la dreta, seguint un petit fals pla que permet continuar guanyant altura, però amb menys pendent. Les restes de parets són cada vegada menys visibles i és la mateixa orografia la que permet endevinar per on passava el camí. Al voltant no hi ha restes de conreus, tot són petites alzines, romers, rebolls i altres plantes de solana. Així, fins a trobar-se amb la pista forestal que va ser construïda als anys 80 per ascendir a Perpella amb vehicles de motor. Aquesta moderna pista té una direcció est-oest des de la base de la serra i, a primera vista, sembla el camí més factible per pujar al cim de la serra de Perpella. En canvi, el vell i oblidat camí de Blancafort ho feia en direcció contraria: de oest a est fins a mig camí i canviant bruscament de direcció per aprofitar les corbes de nivell en una curiosa ziga-zaga que porta directament al cim desprès d’una breu ascensió, no tan abrupta com sembla a primera vista. El resultat de la trobada entre el vell camí i la moderna pista es la configuració d’una perfecta ics, de la qual la línia del camí de Blancafort sembla haver desaparegut de la història.

UN CASTELLET DE PEDRES

El creuament amb la moderna pista forestal fa desaparèixer les poques restes de l’antic camí. Des d’aquest punt fins al cim de la serra no hi queda gairebé res. Però, amb un senzill mapa cadastral i seguint les línies orogràfiques és veu per on cal anar. És un tram de solana, amb poca vegetació i moltes pedres. A primera vista sembla impossible que aquesta ascensió alguna vegada hagués estat un camí, però una vegada realitzada s’entén perfectament la genialitat dels antics «enginyers de camins». Com a curiositat, diferents punts d’aquest tram estan assenyalats amb castellets de pedres, segurament realitzats per algú que va voler preservar la memòria del camí quan ja feia molts anys que no s’utilitzava.

A PUNT DE FER EL CIM

Unes roques marquen l’arribada al cim. A l’altra banda apareix la planella del cim de la serra de Perpella: un oceà de rebolls i alzines creuat pels tallafocs que segueixen les línies elèctriques i una pista forestal que va zigzagejant per tota la zona. El paisatge canvia totalment, però el camí continua sense aparèixer. La serra de Perpella sempre ha estat així, un terreny boscos, només aprofitable per fer-hi carboneres, tallar llenya o deixar pasturar cavalleries. La desaparició d’aquestes utilitzacions ha derivat en un augment de la vegetació i del bosc, sota els quals sembla haver desaparegut qualsevol petjada humana. Arribats al cim, sembla que la verdor s’hagi empassat les últimes restes del camí. Però, no es així. Amb una mica de paciència i moltes punxades i esgarrapades es pot anar seguint l’antiga via i, inclús, observar algunes restes de parets amagades entre els arbres i els rebolls. Fins arribar al caient del riu, el camí seguia un mateix nivell, molt a prop del cim de la serra, amb la qual cosa presentava un traçat molt pla. Resulta sorprenent el contrast entre l’actual pista forestal que es veu avall i l’antiga ruta. Mentre aquesta era plana, l’actual pista és un seguit de pujades i baixades.

L'OCEÀ DE REBOLLS

Amb qualsevol eina informàtica de visualització per satèl·lit, encara es pot veure el traçat de l’antic camí, per tota la zona alta de Perpella. Es com si la vegetació no s’hagués volgut acabar de tancar en memòria dels antics caminants d’una ruta impossible.

LO CAMI DE BLANCAFORT PER SATEL·LIT

El cim de Perpella, per si sol, és un mon apart, invisible i desconegut. Un lloc només freqüentat per caçadors de jabalis, però que tampoc van més enllà de la pista forestal i dels dos tallafocs que actuen com a punts de referència en aquest oceà vegetal. Serra amunt, el vell camí de Blancafort continua amagat, travessant aquests punts en sentit contrari, fins arribar al canvi de caient d’aigües. Allí s’obre una magnifica panoràmica del pantà de Canelles amb les roques de Finestres al fons. Des d’aquest punt, el camí inicia la baixada cap al riu deixant a la seva esquerra el petit turó on una vegada es va aixecar el castell de Perpella, amb un petit poblet als seus peus.

A l’arribar al final de la baixada, el camí de Blancafort desapareix sota el pantà de Canelles. L’últim tram del camí està sota les aigües, a l’igual que el mateix poble, només queda el seu record i algunes fotografies antigues i línies als vells mapes.

EL DESTÍ FINAL: BLANCAFORT SOTA L'AIGUA

Els qui ho recorden diuen que a l’arribar al final de la baixada de Perpella es creuava «lo riuet» en una zona estreta i poc profunda fàcil de travessar. Des d’aquí el camí continuava paral·lel al riu gran visualitzant-se tant Blancafort com la seua horta. Faltava encara l’últim obstacle: creuar el riu gran. Per això es va construir un pont espectacular: lo pont de Blancafort, que formava part del camí entre Fet i Balaguer i era el punt pel qual aquest camí creuava el Noguera Ribagorçana, a la vegada que constituïa un accés espectacular al poble. Al pont hi havia una inscripció on es recordava l’any de la seva construcció: 1911. Abans, només hi havia una estructura de bigues de fusta suspeses sobre el riu molt fràgil i que sovint calia reconstruir. El pantà de Canelles ho va anegar tot i ara, per reconstruir lo pont, primer caldria eixugar el pantà, cosa que difícilment succeirà.

LO PONT DE BLANCAFORT

LES PERSONES CAMINANTS

Els camins els fan els caminants. En el cas del camí entre Estopanyà i Blancafort resulta molt fàcil deduir que, al ser dos llocs propers, resulta lògica que hi hagi un camí entre tots dos. Però, quan s'observa com era el camí, el primer que ve al cap és que hi havia alguna cosa més que una simple comunicació entre dos pobles veïns.

El dia 7 de juny de 2010 al diari El Pais es va publicar un article titulat “Fantasmas acuáticos, buceo en pantanos” un reportatge dedicat al Blancafort sota les aigües. Al final de l'article apareix un breu resum de l'entrevista que el reporter fa a un veí d'Estopanya, lo Joaquin, el qual, en referència als habitants de Blancafort li diu:

Recuerda también que eran gentes muy comerciantes: ?Raro era el día que no venían aquí a comprar víveres. Vivían del comercio que se generaba entre Cataluña y Aragón. En aquella época de posguerra, en Cataluña era todo más caro; así que compraban aquí alubias, azúcar, pan... y lo vendían de estraperlo en el otro lado.

En tres simples línies, es descriu el perquè del camí de Blancafort: una relació que va més enllà de la típica relació entre dos llocs veïns, pel fet de què entre tots dos hi havia una frontera politica, però no humana. Les fronteres es van crear per separar persones, però les persones que viuen a prop de les fronteres sempre han sabut aprofitar la seva existència en benefici propi. L'estraperlo entre Catalunya i Aragó, molt ben resumit pel Joaquin, explica prou significativament el sentit del camí de Blancafort i el seu traçat impossible. Malgrat ho pugui semblar, no estem davant d'un simple camí de contrabandistes, sinó d'una via de comunicació entre dues comunitats humanes molt properes i que quan han tingut l'oportunitat han sabut aprofitar les circumstàncies en benefici mutu.

Un altre caminant habitual d'aquesta via era Maginet, un veí d'Estopanyà que va complir més de cent anys i que tota la vida es va dedicar a un negoci ja oblidat: els sementals de cavallaries. Periodícament, Maginet creuava el camí amb un cavall o un somer i quan arrivaba a Blancafort era esperat pels propietaris de someres per tal de poder obtenir una descendència de mules o pollins i així garantir la continuïtat de maquinària agrícola de l'època preindustrial.

Però, els negocis no eren l'únic que portava als caminants a travessar la serra de Perpella. Hi havia també altres intercanvis molt més humans. Les fires d'Estopanyà, al maig i a l'octubre, eren dues cites de referència per a tota la comarca i la gent de Blancafort eren assistents habituals. Igualment, cal dir que per la festa major de Blancafort molts joves d'Estopanyà travessaven el camí, com a mostra de les relacions humanes que transitaven pel mateix. Relacions familiars, festives i, en definitiva humanes, entre dos llocs propers que van traçar entre ells un camí orografícament impossible, però viu.

Com a mostra del factor humà del camí va quedar una anècdota i una cançoneta. Als anys 40 del segle XX, dues noies adolescents d'Estopanyà solien anar al cim de Perpella a soltar les mules. Mentre els animales s'alimentaven del pobre farratge de la serra, elles, des d'una posició més elevada observaven el camí. L'objectiu era un jove alt i pinxo de Blancafort que sovint el creuava. Quan el veien li cantaven una cançoneta:

“Català raüt,

panxa de granota,

quan estas fartot

se t'infla la panxota”

Llavors ell les reprenia: “Casondena, com pugi aquí dalt, ja veureu”. L'escena solia acabar amb les noies amagant-se i rient, mentre el xicot continuava el seu camí, amb un somriure a la cara.

Desprès va arribar el pantà, els caminants van despareixer i el camí es va amagar com aquelles noies. Al reportatge publicat a El Pais l'any 2010 es diu que els joves d'Estopanyà ni tan sols coneixen l'existència de Blancafort. Esperem que els murs que actualment es construeixen o es volen construir a molts llocs del món no acabin tenint la mateixa efectivitat que van tenir els pantans construïts als anys 50.

Però la memòria col·lectiva no s'esborra així com així. Encara hi va haver un últim caminant. Als anys vuitanta del segle XX, lo Pere, un professor de matemàtiques de l'UAB cassat amb una filla d'Estopanyà va tenir una il·lusió: rescatar de l'oblit el camí de Blancafort. Moltes vegades sol, d’altres acompanyat per grups d’estudiants de la Universitat o d’algun jove d’Estopanyà, lo Pere va reseguir lo vell camí, el va netejar i el va assenyalar. Possiblement els castellets de pedra que encara es conserven siguin obra seva. La mala sort, en forma d’accident de trànsit se’n va portar al Pere, però no al seu somni, que com el vell camí de Blancafort, continua amagat esperant que algú el torni a travessar.

LA CURIOSA SUPERVIVÈNCIA

Lo camí de Blancafort era una via que unia dos petits pobles travessant dos rius, una muntanya i una frontera, descrivint un itinerari impossible. Quan la frontera va esdevenir un muralla d’aigua en forma de pantà, el camí va desaparèixer o, més ben dit, es va amagar d’una manera molt curiosa.

Aliens a les gents de Blancafort i d’Estopanyà, uns enginyers dissenyaven un pantà que, com tots els pantans, acabaria destruint tot allò que l’envoltava. Però, mentre tant uns altres enginyers estaven dissenyant un instrument que res tenia a veure amb tot això: els polígons cadastrals. Tot el territori es divideix en termes municipis i l’espai rural de cadascun d’ells es divideix en polígons cadastrals. La finalitat dels mateixos no es altra que la classificació del territori amb finalitats fiscals o de delimitació de la propietat. Per un criteri pràctic, a l’hora d’establir els límits entre polígons es solen utilitzar cursos d’aigua o camins.

Quan els enginyers de l’Instituto Geografico Catastral van delimitar els polígons 16 i 17 del terme municipal d’Estopanyà van utilitzar com a límit el vell camí de Blancafort. D’aquesta manera, malgrat que el camí hagi desaparegut, el seu itinerari s’ha convertit en la línia divisòria entre els polígons cadastrals 16 i 17 del terme d’Estopanyà. Així, camuflat en forma de línia a un mapa, el vell camí impossible que creuava una frontera ha estat capaç de sobreviure convertint-se en un límit cadastral. Qualsevol pot tornar a caminar per l’antic camí, només cal seguir el traçat d’aquesta divisòria, utilitzant un mapa cadastral i el vell camí de Blancafort tornarà a reviure tantes vegades com es vulgui caminar.

LA DELIMITACIÓ CADASTRAL

EPÍLEG

Mentre travessava el camí de Blancafort als anys 40, poc es podia imaginar aquell “català raüt” que als anys 40 travessava el camí de Blancafort, que al segle XXI a un Institut de secundària de Barcelona, un fill seu seria professor d'un net d'una d'aquelles dues noies que li cantaven aquella cançoneta.

LES FOTOS AERIES DEL CAMI QUAN ENCARA EXISTIA