AERINITA: LA PEDRA QUE TÉ EL COLOR DEL CEL

Des dels anys 60 del passat segle, de tant en tant, a Estopanyà, no es va fer estranya la presència de visitants desconeguts que aparcaven el cotxe a la carretera de Canelles o al camí de Congost i que recollien unes pedres de color blau. Moltes vegades aquests visitants es presentaven al poble preguntant on podien trobar les pedres blaves. La gent no en feia massa cas, ni dels visitants ni de les pedres. Es tractava de col·leccionistes i estudiosos de minerals, més o menys professionals. La gent del poble no els hi donava molta importància, ja que eren bona gent que com apareixien, desapareixien. A vegades, resultava que aquests visitants tenia algun conegut al poble, la qual cosa no feia més que reafirmar la impressió inicial de què es tractava de bona gent.

Les pedres de color blau que recollien, tothom sàvia on estaven, tothom les havia vist alguna vegada, però ningú els hi donava gaire importància. De fet, ni tan sols s’havien pres la molèstia de posar nom a aquell estrany mineral. Simplement, resultava curiós veure com en algunes formacions rocoses, de tant en tant, hi havia taques de color blau, amb diverses formes i dimensions, que donaven la impressió de ser el resultat d’un vessament de pintura fet expressament. Però, si s’observa amb atenció es veu que no es cap broma o accident. Es tracta d’una formació mineral singular que fàcilment podia atraure l’atenció dels buscadors de pedres. Com a molt, algú les anomenava pedres d’azulete, tot recordant que abans s’havien utilitzat per fabricar una pintura molt popular, utilitzada per decorar els interiors de cases, ermites i esglésies. Fins i tot, es podia recordar que a Casserres havia funcionat una mina d’azulete, de la qual s’extreien pedres blaves per fabricar la popular pintura.

Però, tota aquesta indiferència va canviar d’una manera molt curiosa. Amb la popularització de la Wikipedia, les pedres blaves van obtenir un nom: Aerinita, gràcies al qual van ressorgir de l’oblit. L’article de la Wikipedia en castellà dedicat a l’aerinita comença així:

La aerinita es un mineral, un raro complejo silicato-carbonato, relacionado con el grupo de los piroxenos. El nombre viene del griego "aerinos" que significa azul-cielo, en referencia a su color. La localidad tipo donde se descubrió y describió en 1876por primera vez este mineral es Estopiñán del Castillo, en Huesca(España)

La mera referència a que hi havia un mineral que s’havia descobert i descrit a Estopanyà aviat va esdevenir un notable fenomen sociològic. Tan aviat com es va difondre que les ignorades pedres blaves eren un mineral catalogat i descobert a Estopanyà, l’aerinita va passar a formar part del patrimoni identitari del poble, compartint aquest honor amb altres trets assumits com a propis de la identitat de ser d’Estopanyà, com ara Sant Quilis, la font Redona, la serra de Perpella, Penavera o els rebolls.

LA CATALOGACIÓ DE L’AERINITA

En el món de la mineralogia, cada mineral té un nom i un tipus bàsic per a la seva catalogació. Quan algú li posa un nom a un mineral i el cataloga, això es pot considerar un veritable descobriment del mateix.

La història de la catalogació de la aerinita és força curiosa. Tot va començar l’any 1876 al Museu de Ciències Naturals de Breslau, capital de la Silesia. En aquella època, aquesta ciutat i la seva regió pertanyien a una Alemanya que feia pocs anys que s’havia unificat. Actualment, pertanyen a Polònia i la ciutat s’anomena Wrozlaw. El director del Museu era Arnold Von Lasaulx un dels principals investigadors del moment sobre cristal·lografia i mineralogia. Com a qualsevol museu naturalista d’aquell temps, una de les seves principals activitats era adquirir minerals per ampliar les seves col·leccions. Això, els portava a adquirir-los des de tota mena de procedències, tot estimulant un cert tràfic de pedres i minerals, no sempre dins dels àmbits de la legalitat.

En aquest context, l'any 1876 van arribar al Museu unes caixes de minerals etiquetades com Vivianita de España. Von Lasaulx va analitzar les mostres i va concloure que no eren Vivianita sinó un nou mineral no catalogat. Ell mateix el va catalogar, li va donar nom: AERINITA, pel seu color (del grec aer = blau cel) i va publicar el seu descubriment a una revista de mineralogía amb l'article titolat: AERINIT EIN NEUES MINERAL

Ara bé, l'únic que se sabia del nou mineral és que les caixes havien estat comprades a uns tractants de Barcelona i que el mineral procedia de la zona pirinenca. També se sabia que a França havia estat objecte d'estudi un mineral que segurament era el mateix. Sigui com sigui, l'any 1882 a la Barcelona de la Renaixença, un dels seus prohoms, Lluis Marià Vidal, enginyer de mines i director del centre excursionista de Catalunya va llegir l'article de Von Lasaulx i, estimulada la seva curiositat, motxilla en mà, va buscar l'origen del nou mineral. Desprès de diverses expedicions va descobrir i descriure els jaciments de Casserres i Tartareu, a partir dels quals va restar definit el jaciment-tipus que serveix de referència per determinar que ès l'AERINITA.

A partir d'aquí, i de forma paral·lela als avenços científics del segle XX, nombrosos especialistes intenten definir la seva composició quimica i la seva catalogació cientifica: Lacroix (1985), Gramont (1899), Orcel (1922), Calderon (1890, 1910), etc. Redefinida i reclassificada un munt de vegades degut a la seva complexitat i variabiltiat química, esdevé un mineral misteriós i curiós alhora. En qualsevol cas sempre apareix associat als jaciments d'ofites (“negrells”) i la seva formació s'atribueix a un procés de descomposició de les ofites, sorgint el color blau pels ions de ferro que amaga.

L'aerinita és un mineral poc estetic en si mateix, ja que no forma cristalls ben desenvolupats. Però el seu veritable interès està en la seva coloració blava que sempre apareix en mig de jaciments d'ofites, com si fossin taques de pintura lluminosa enmig de la negror dels negrells. Cientificament, l'aerinita cristallitza en en sistema trigonal, i la seva formula quimica complexa no es va establir fins l'any 2004 pel professor Jordi Rius del Consell Superior d'Investigacions Cientifiques:

Ca5(Fe2+,Mg)2-1(Fe3+,Al)2-3(Al,Mg)2Al4[(OH)12/CO3/Si12O36].11-12 H2O

LOCALITZACIÓ

Les mineralitzacions d'aerinita es presenten en forma de petites filades de repartiment irregular en masses d'ofites. En una terminologia més planera les ofites són conegudes als nostres pobles com negrells. Històricament, on hi havia una concentració prou important de negrells es podia posar en marxa l'explotació d'una cantera per a obtenir llambordins (adoquines en castellà), material per a pavimentar carrers abans de la invenció de l'asfalt. Les antigues explotacions de Saganta i Soriana, malgrat que ja estan abandonades, encara són visibles. Actualment, a la mateixa Soriana s'està explotant una important cantera de negrells destinats a vies ferroviaries o altres usos similars.

Tornant a l'aerinita, des d'un punt de vista geològic, aquesta es va formar durant l'època de la compressió alpina (eocè-oligocè) en materials triasics de la facies Keuper. El conjunt de dolerites (ofites) i materials del Keuper es troba bàsicament en les serres marginals prepirinenques, amb una orientació NNW-SSE. Això és així perquè en l'època de formació del Pirineu, a les seves serres marginals apareixen els primers encavalcaments en forma de falles inverses, en les quals els materials més antics es sobreposen als materials més moders. Com sigui que els sediments del Triasic en la fase Keuper estan formats per materials més plastics (guixos i argiles), al produir-se l'encavalcament, els materials antics més pessats com les ofites i els seus minerals associats hi afloren en forma de mases compactes.

Tot plegat, fa que els afloraments d'ofites es troben diseminats en jaciments dispersos en llocs com Estopanyà, Casserres del Castell, Juseu, Camporrells, Tartareu o Vilanova de la Sal. Com sigui que les mineralitzacions d'aerinita està associada a aquests afloraments, els seus jaciments també es dispersen per les serralades marginals prepirinenques. Però, l'aerinita no apareix en les zones centrals dels jaciments d'ofites, sinó sol en les àrees periferiques dels mateixos. De la mateixa manera, els afloraments d'ofites no apareixen en tot el sistema pirinenc sinó sol als fronts d'encavalcament més externs, és a dir a les zones marginals del Pirineu. Alguns mapes ens poden ajudar a fer-nos una idea de la localització i distribució del jaciments d'aerinita:

“Nuevos datos mineralogicos sobre un inclasificado aluminosilicato, “Aerinita)” y consideraciones sobre su atribucion al grupo de las Ceolitas” per J Besteiro, M Lago-San Jose, A Pocovi, J Bastida, JM Amigo i R Moliner

(afloraments d'aerinita en negre)

“Nuevos Datos sobre el Contexto Geológico de la Aerinita en el Dominio Pirenaico” per Anna Crespí, Jordi Rius i Joan Carles Melgarejo 

El resum d'aquest mapes, és que les principals afloraments d'aerinita a les serralades exteriors dels Pirineus es concentren en tres eixos:

Casserres, Estopanya, Camporrells, Les Avellanes, Tartareu, Vilanova de la Sal

El Grado, Bolturina, Juseu

El Pont de Suert, Gerri de la Sal

A més, i en un àmbit més extern, però amb menor abundancia de mineral tenim afloraments a l'àrea Navarra. Guipuscoa, Biscaia, així com a la localitat de Saint Pandelon (Dax-França)

Pel que fa a l'ambit de la Noguera Ribagorçana, és com si totes les petites serralades que envolten al Montsec estessin tenyides pel blau del misteriós mineral i això va tenir la seva importància històrica. I pel que fa a la nostara zona més propera, cal dir que els jaciments més importants els trobem a Casserres (un al nort i un altre a l'est de l'àntic poble) i a Estopanyà (Reguer de Congost i carretera de Canelles), en els quals apareix una tipologia d'aerinita molt apta per a la pintura.

LA PINTURA DEL CEL

Deixant de banda la geologia, és lògic pensar que una pedra de color blau cridés l'atenció de les persones que la veien i en volguessin treure el seu color. Des de la més remota època, els éssers humans han tingut la necessitat de materials d'on poder obtenir els colors que volien utilitzar amb finalitats artistiques o decoratives. Pèrò no tots els colors són facils d'obtenir a la natura. En el cas del color blau, els pigments més utilitzats per a obtenir-lo de forma directa eren el lapislazuli, l'azurita i la vivianita. Els egipcis havien estat capaços de sintetitzar un pigment blau complexe conegut com a blau d'Egipte, però que amb el temps va caure a l'oblit.

Arribats a l'edat mitjana, el color blau esdevé essencial per a la pintura mural. En l'època del romànic, la difusió del cristianisme es realitza, en bona mida, utilitzant les pintures d'esglesies i ermites, on mitjançant escenes simples, però molt expressives, es va difonen la nova religió. Els conjunts pictorics de la Vall de Boí són un dels exemples més clars i significatius d'aquesta època i el pantocrator de Taüll el millor exponent d'una pintura destinada a difondre una nova doctrina religiosa.

En aquest context, la representació del cel era fonamental. El cel és la residència habitual de deu i dels sants, però sobre tot és la promesa que es fa als seguidors de Crist per a què puguin suportar les adversitats del món terrenal, fins i tot arribant a oblidar a qui poden arribar a beneficiar les seves adversitats. Cal que el cel es representi amb un blau intens, que serveixi de rerefons de totes les escenes religioses, però sense passar mai desapercebut.

Però, a la zona pirinenca, a l'època medieval la disponibilitat de pigments per crear el color blau era escassa. Els pintors italians, molts dels quals van ser els autors materials de les pintures romàniques, utilitzaven el lapislazuli com a pigment per crear el blau. Però, aquest material s'havia d'importar d'orient, via el comerç venecià, i, tot plegat, feia que tingués un preu prohibitiu. Un altre material, l'azurita, era molt més barat però si bé abundava al nort d'Italia, també era escàs en l'àmbit pirenenc. Així, les coses, cal deduir que els mestres pintors del segle XI utilitzessin el pigment blau més al seu abast: l'aerinita. Poc podia imaginar Von Lasaulx que quan li va donar nom a l'aerinita, ja feia uns quants segles que uns pintors anonims ja l'havien utilitzat per pintar el color del cel.

Els pintors molien finament el mineral, tot eliminant impureses amb filtratges i rentats, fins a convertir-lo en pigments adequats per a pintar. La pintura mural exigia una quantitat important de pigment, i per això, s'utilitzava un mineral relativament abundant com l'aerinita. Altres materials més cars, com el lapislazuli, es reservaben per a obres de menor dimensionament que no en requerien una gran quantitat.

L'aerinita s'utilitzava tan en pintures murals al fresc, aplicades sobre morter encara fresc, com en pintura al temple per a pintar altars, imatges i altres objectes de fusta. Com a aglutinant per donar consistència a la pintura, es solia utilitzar el rovell d'ou. Però, malgrat que sempre s'havia intuit que l'aerinita era el material utilitzat per pintar el color blau a les pintures de la vall de Boí, la gran variabilitat química d'aquest mineral havia endarrrerit al constatació cientifica que això va ser així. El misteri es va resoldre per un estudi del Consell Superior d'Investigacions Cientifiques (CSIC), dirigit per Jordi Rius, en el qual, a l'any 2004, es va determinar que el blau del cel de les pintures de la Vall de Boí s’havia obtingut a patir de l’aerinita. No deixa de ser una constatació que els pintors de bona part de les esglèsies romàniques del Pirineutiraven de beta, mai millor dit. 

Una vegada aclarida quina era la identitat del misteriós pigment blau del romànic es va poder determinar que almenys 19 esglésies romàniques del Pirineu tenien el cel pintat amb aerinita i que també s'havia utilitzat en altres indrets més llunyans com ara Santa Maria de Sigena, Sant Vicenç de Rus, Sant Cristofol de Tosses o l'abadia de Moissac.

Malgrat que els pintors del romanic van pintar el cel, mai van donar nom al mineral que van utilitzar per pintar-lo. A partir del segle XIV, els estils i necessitats artistiques són diferents i l'ús de l'aerinita decau, fins i tot abans d'haver obtingut un nom. Però, malgrat aquesta decadència artistica, va continuar la seva utilització popular. La simple visita a qualsevol poble abandonat de les nostres contrades ens posa davant d'antigues parets de cases i fins i tot d'esglesies que havien estat pintades de blau, fins fa poques decades. La pintura amb “azulete” era habitual en les cases de poble, al ser una material asequible i facil d'utilitzar i que donava una nota de color al blan del guix que vestia les habitacions. El color blau ja no pintava sol el cel dels difusors del cristianisme, sinó també les habitacions de les cases de la gent normal dels pobles normals.

En principi l'azulete no té res a veure amb l'aerinita, ja que es tracta d'una pintura industrial de baix cost obtinguda a partir de colorants vegetals. Però, això no ha estat sempre així. A Casserres, a un indret prop del riu Guart hi va haver fins ben entrat el segle XX una mina “d'azulete”. Un despreniment de roca fa actualment inacessible la boca de la mina, però encara hi ha qui recorda com de la mateixa s'extreien pedres de color blau per fer azulete i que la seva proximitat al riu facilitava el seu comerç fluvial. De moment, no he pogut trobar documentació d'aquesta mina d'azulete, però si la constatació del seu record oral i de la seua ubicació. Però, el que resulta més sorprenent és que la visita a l'indret on s'ubicava aquesta mina està ple de fragments d'airenita amb una tipologia molt adequada per a la seva utilitació com a pintura. És a dir, a Casserres, lloc on Vidal va establir el jaciment tipus d'airenita fins fa poc s'explotava una mina d'un mineral destinat a fabricar una pintura blava, coneguda com azulete, i que no era altre que l'aerinita. Així les coses, podriem dir que pintar el cel sempre ha estat una de les ocupacions de la gent de les nostres terres, gràcies a un mineral curiós i misteriós.

UNA ESPECULACIÓ HISTÒRICA

Tornant a l'edat mitjana, i en especial al segle XI, ens trobem una época en què el Pirineu s'omple d'ermites i ésglesies romàniques. A la Vall de Boí, malgrat tenir una població relativament reduïda, hi va haver una concentració sorprenent d'aquest tipus d'ésglesies. Per situar-nos, cal dir que en aquella época la frontera entre els comtats cristians i els regnes musulmans es situava aproximandament a la serralada del Montsec. La decadencia i desaparició del Califat de Cordova des de l'any 1010, va permetre als nobles cristians que dominaven les contrades pirinenques convertir-se en veritables senyors de la guerra que llogaven els seus serveis en les terres de l'antic Califat, la qual cosa els hi generava abundants ingressos monetaris en forma de tributs o de botí. La Vall de Boí, estava sota el control dels barons d'Erill, els quals van rebre grans quantitats de plata després de participar en una gran campanya contra Barbastre i Saragossa. La major part d'aquests diners els van dedicar a construir les ara famoses ésglesies de la vall, per la qual cosa van contractar arquitectes i artistes que seguien l'estil importat de la regió de Llombardia, al nord d'Italia.

No sabem com es deien els artistes que van treballar en aquestes ésglesies, però si que sabem que per a la seva decoració van requerir importants quantitats d'aerinita. Tampoc se sap com s'ho van fer per obtenir aquest mineral ni quines rutes van seguir per al subministrament. A la Vall de Boí no hi ha aerinita i després de les modernes analisis químiques és pot dir que possiblement la van obtenir dels majors jaciments existents, al sud de la serralada del Montsec: Casserres, Estopanyà, Tartareu, Vilanova de la Sal,....

Però, en aquell moment, els jaciments es trobaven en territori musulmà. Si bé les fronteres entre tots dos mons sempre van ser més obertes del que pugui semblar, el cert és que la major demanda d'un material que només es troba en punts molt localitzats estimula a aquells que volen controlar la seva producció, i fins i tot fer negocis amb ell.

Uns anys abans que els senyors d'Erill consolidessin el seu domini a la Vall de Boí, Arnau Mir de Tost, un noble urgellenc al servei dels comtes d'Urgell i Barcelona emprenia la conquesta de la vessant sud del Montsec. El seu gran exit va ser la conquesta de la Vall d'Ager entre els anys 1034 i 1048, amb l'ajut d'Ermengol III d'Urgell i Ramon Berenguer I de Barcelona. A partir d'aquí va aconseguir convertir-se en senyor de més de trenta castells i amb els seus dominis va formar el vescomtat d'Ager que estenia els seus dominis des del Solsonès fins als castells de Purroi i Llaguarres. En pocs anys es va convertir en el veritable senyor del Montsec i, lògicament dels jaciments d'aerinita que hi havia al sud de la serralada. Desprès de participar al 1066 a la croada de Barbastre, on va morir el comte Ermengol III d'Urgell, va exercir la tutoria del seu fill i succesor Ermengol IV, sempre actuant al servei del comte de Barcelona.

Les aliances i interessos contraposats entre els diferents governants, tant musulmans com cristians, faran que a partir de 1058, el comte de Barcelona, Ramon Berenguer I, adquireixi un major protagonisme en la zona. Per una questió d’aliances i interessos, Ramon Berenguer va declarar la guerra al rei Al-Muqtadir de Saragossa, el qual estava enemistat amb el seu protegit, el rei musulmà de Lleida que a la vegada era germà del rei de Saragossa. En aquesta lluita, Ramon Berenguer signarà una aliança amb Ermengol III d‘Urgell, de manera que el petit exercit comandat per Arnau Mir de Tost i altres cavallers barcelonins i urgellencs acabarà de conquerir tots els castells al sud del Montsec. És en aquest moment quan apareix per primera vegada el nom d’Estopanyà a la història.

En el repartiment de poder que seguéix a la campanya militar, el castell d’Estopanyà, conjuntament amb els de Purroi, Pilsà, Canelles i Miravet, passarà a dependre directament del comte de Barcelona, mentre que el de Casserres sera infeudat a Arnau Mir de Tost, i de forma indirecta també al comte de Barcelona. D’aquesta manera, el comte de Barcelona es converteix en senyor d’una sèrie de castells de la Baixa Ribagorça, molt allunyats dels seus dominis centrals, però que li serviran per vetllar pels seus interessos vers els tributs que li paguen els reis musulmans de Lleida i Saragossa, per enfortir els seus interessos dinàstics amb les cases d’Urgell i Aragó, i, per que no, també per enviar-hi una part dels seus cavallers, abans no li caussessin problemes en la zona propera a la capital.

Però, el veritable senyor de la zona és Arnau Mir de Tost que controla pesonalment el castell de Casserres i aconsegueix que el seu company d'armes, Galceran Erimany controli el castell d'Estopanya. Així les coses, el senyor de la guerra del Montsec, es converteix tambés en el senyor de l'aerinita, o com en aquella època s'anomenessen les curioses pedres blaves amb les quals es podia pintar el color del cel.

Mentre això passava a les contrades del Montsec, a la Vall de Boí també passaven coses. Desprès de la desaparició del comtat de Ribagorça a mans dels regnes de Navarra i desprès Aragó, els senyors d'Erill dominaven la vall, però depenien dels comtes de Pallars Sobirà. L'any 1064, el comte Artau I de Pallars Sobirà ven als comte Ramon V de Pallars Jussà totes les esglesies de la Vall de Boí, juntament amb el castell d'Erill i altres possessions. Els senyors d'Erill sempre apareixen com a fidels subdits del comte de Pallars Jussà. No sabem perquè va passar això, segurament per problemes econòmics. Però el que si sabem es qui era la dona de Ramon V de Pallars Jussà: Valença de Tost, una de les dues filles d'Arnau Mir de Tost. L'altra, Letgarda, l'havia cassat amb Ponç Guerau de Cabrera i d'aquesta unió descendran els futurs vescomtes d'Ager. 

Durant els primers anys de govern, Ramon V de Pallars Jussà va patir per consolidar el seu domini davant les ambicions dels comtes veïns d'Urgell i Pallars Sobirà. L'aliança amb Arnau Mir de Tost li va permetre afermar el seu govern. Valença de Tost va tenir un destacat protagonisme en la política de l'època. Va ser una dona diplomàtica i pacificadora i va contribuir a l'estabilitat del comtat. Va aportar més que diners i dot al matrimoni, apareixent sovint al costat del seu marit signant els principals documents de gestió i administració del territori, i de forma autonoma com a senyora de castells i promotora de fundacions destinades a millorar el nivell cultural de la gent. Mentre Valença de Tost consolida el seu domini, els dos primers senyors d'Erill, Ramon I i el seu fill Pere, costrueixen les esglessies de la Vall de Boí i estenen els seus dominis per la llera de la Noguera Ribagorçana, tot colaborant amb el regne d'Aragó, però mantenint els lligams amb la comtesa Valença. 

L'any 1098 va morir el comte Ramon V de Pallars Jussà. No se sap quan va morir la comtesa Valença de Tost, però l'any 1123, el bisbe Ramon de Roda consagrava l'esglessia de Sant Climent de Taüll. El següent senyor d'Erill, Ramon II, serà anys desprès un dels homes de confiança del rei Ramir II d'Aragó i un dels artifex de la unió dinàstica de Catalunya i Aragó. Molt poder pels senyors d'una petita vall pirinenca que podia semblar aïllada del món.

En mig d'aquests jocs de poderosos, podem suposar que uns homes i dones anònims extreien les pedres blaves a les serres de Casserres, Estopanyà i Tartareu sota la protecció dels cavallers d'Arnau Mir de Tost, mentre uns altres les portaven cap al nord per a què a la Vall de Boí es pogués pintar el color del cel a les ésglessies construïdes pels senyors d'Erill. Valença de Tost vetllava per a què tot aquest circuit funcionés i, potser, la nostra aerinita va esdevenir un dels eixos determinants de les lluïtes de poder i dominació d'una época fosca i llunyana. Segurament, tot això no es més que una especulació històrica que per més lògica que tingui no es podrà demostrar mai. Però, almenys podria servir com a fonament d'una trama de novela històrica o, fins i tot, de somnis romàntics d'èpoques passades.

ESOTERISME

Al llarg de la història, l'aerinita, ha fet ballar el cap a omtes, pintors, geolegs, investigadors i aficionats als minerals en general. Lògicament, en aquesta varietat de personatges no hi podien faltar les persones aficionades a l'esoterisme. Fins i tot, per internet es pot adquirir un “farmac” d'aerinita que es descriu com un vasodilatador venos. La presentació de la pàgina no inspira massa confiança i el suposat farmac tampoc; per si de cas les intruccions estan escrites en alfabet círilic.

Com tot mineral, els amats de l'esoterisme han associat l'aerinta a un signe zodiacal, lleó i també a dos txakres (centres d'energia corporals) determinats: ajna (entrecella) i vixuddha (gola), associats a la intuició i a la comunicació respectivament.

Dins del concepte més clàsic de l'esoterisme, l'aerinita apareix com un mineral al que se li assignen les propietats de pontenciar la ment i incrementar el magnetisme personal. En base a això, es confeccionen amulets per als qui vulguin assolir aquestes propietats.

Tot plegat, no se si hi ha alguna cosa de veritat, però per si de cas, val la pena portar un collaret d'aerinita, o sinó una petita pedra blava a la butxaca no fa cap mal.

EL PARENT POBRE: L'ESCOLECITA

Tornant a la geologia i als aficionats als minerals, tots ells remarquen que on hi ha aerinita hi ha escolecita.

Aquest és un mineral, el nom del qual deriva del greg Skoletos (cuc), perquè quan s'escalfen les agulles dels cristalls que el conformen adquireix la forma d'un cuc. L'escolecita té un aspecte cridaner, ja que té els cristalls en forma d'agulla disposats radialment. Pertany al grup de les zeolites, les quals tenen la capacitat de desprendre aigua a l'escalfar-se a temperatures relativament baixes, sense perdre la seva estructura, tot rehidratant-se facilment al submergir-se una altra vegada en aigua.

On hi ha aerinita sempre hi ha escolecita, la qual gràcies a les seves curioses propietats es molt apreciada pels coleccionistes de minerals. Però, a banda d'això no ha tingut la historia, utilitats i misteris que sempre ha tingut l'aerinita, sent només la seva fidel acompanyant en el mon dels minerals, però que també mereix almenys una menció i unes fotos:

LA REVOLUCIÓ DE L'AERINITA: ESTOPANYÀ 2017

Sense saber massa ben bé perquè, amb la popularització de wikipèdia a Estopanyà es va descobrir l'aerinita i es va començar a considerar com un patrimoni material o inmaterial del lloc. L'Associació de Dones, fins aleshores dedicada bàsicament a l'organització de dinars populars i de tallers de manualitats es va interessar per les pedres blaves. Poc a poc, van anar desenvolupant tècniques per l'elaboració de collars i altres elements decoratius creats a base d'aerinita. El que va començar com una mera activitat lúdica va esdevenir una veritable revolució quan l'èxit de les seves creacions va fer-ne augmentar la demanda. Les creadores no donaven l'abast per a satisfer a una creixent clientela, formada per una heterogenia barreja d'aficionats als minerals, geolegs professionals o, simplement, gent normal a la que li agrada uns elements ornamentals que van quedar força bé.

Amb les vendes dels productes creats amb l'aerinita garirebé van aconseguir l'autofinançament de l'associació. Fins i tot van elaborar un document escrit de presentació de l'aerinita amb el qual conformaven un producte força elaborat. La creació de manualitats a base d'aerinita va esdevinir una activitat lúdica i, alhora, de reafirmació local, amb una molt bona acollida per part de totes les persones que s'hi van apropar. Des de l'extracció de les pedres fins a la seva venda, tots els implicats van viure una veritable revolució de l'aerinita, tot generant un veritable procés artesanal. Però, també hi va haver punts foscos ja que en un veritable atemptat ecològic, algú va intentar fer negoci amb la creació i venda d'ornaments d'aerinita i per això no va dubtar en esmicolar el principal jaciment de pedres blaves amb un martell neumàtic, sense respectar l'extracció artesanal realitzada fins aleshores.

Possiblement, el moment àlgid de la revolució de l'aerinita va ser la celebració a Estopanyà d'una marxa solidària al desembre de 2017 en el marc de la marató de TV3. L'aerinita va ser protagonista d'aquesta marxa, on va tenir un paper protagonista en les bosses que es van lliurar a tots els participants.

Les pedres que tenen el color del cel no sol van servir per pintar-lo sinó també per generar il·lusió desinteressada en un poble on no sobra de res i en el que sempre han d'estar benvingudes iniciatives originals com aquesta.