LA LUZ DEL PROGRESO

L'any 1912 es va constituir a Estopanyà una associació amb un nom prou ilustratiu: "La Luz del Progreso". La seva finalitat era crear «una escuela para fomentar la instrucción a los socios y sus familias». Es tractava d'un curiós projecte pedagògic, possiblement poc adequat pel seu temps, sobre el que va caure l'oblit de la historia al cap de pocs anys. Però, que un episodi així es generés en un petit poble rural al primer terç del segle XX, mereix que almenys sigui recordat. Si bé La Luz del Progreso no va aconseguir els seus objectius, no per això deixa de ser mereixedora de ser rescatada de l'oblit i de la foscor.

INTRODUCCIÓ: LA RECERCA D’UN RECORD

L’any 2016 es va celebrar a Estopanyà una festa poc corrent: «Tornem a estudi». Anar a estudi és la manera de dir anar a l’escola en la parla local. Va ser un homenatge a la qui va ser l’última mestra de l’escola abans del seu tancament als anys 80 del segle XX. Amb aquest motiu ens vam reunir molts dels que anàvem a estudi i vam tenir a Doña Montse com la nostra mestra. Moltes persones nascudes als anys 50 i 60 del passat segle, separades des de la infantesa pels esdeveniments de la vida i la geografia ens vam retrobar i vam poder tornar a estudi per un dia i recordar com era el nostre món en aquells anys ja passats.

Al mig de l’enyorança i la celebració, personalment, vaig recordar una vella història que m’havia contat el Segundo Esteve, fill d’Estopanyà i alcalde d’Alfarras als primers anys 80. En aquella època vaig tenir-hi moltes converses i ell, com bon veterà, sempre relatava coses d’abans. Un d’aquests records feia referència al Mestre de Sena, del qual deia que havia estat el millor mestre que havia passat per Estopanyà i que gràcies a ell es va formar una de les generacions més ben preparades de la zona. Es lamentava que ell no havia aprofitat els ensenyaments del Mestre, però els que si ho van fer van poder destacar en les seves professions i oficis gràcies a allò que havien après a estudi. Però, una tragèdia va fer malbé aquella generació: la guerra civil. La major part dels alumnes del Mestre de Sena van esdevenir militants republicans, amb la qual cosa, una vegada acabada la guerra, l’exili va ser la seva sortida. El mateix Segundo va formar part de la legió d’exiliats que van haver de fugir per escapar de la mort i de la pitjor de les foscors. Amb la seva partida se’n van anar també la seva preparació i el record de la seva escola. Mai van poder tornar a estudi.

Una mica com a homenatge al record d’aquesta vella història, enmig del «tornem a estudi» vaig decidir fer una petita recerca sobre aquell Mestre de Sena, els seus ensenyaments i els alumnes que no van poder tornar a estudi. L’únic que tenia era el relat del Segundo, però ja ningú de la seva generació el podia continuar. Preguntant a la gent del lloc, només vaig trobar algun record difús sobre l’existència d’una escola laica a Estopanyà abans de la guerra, que va durar molt pocs anys i res més. Els protagonistes ja no existeixen i ningú podia concretar més sobre aquesta història.

Per sort, a l’Arxiu Provincial d’Osca s’ha conservat un expedient sobre l’autorització per crear el «Colegio San Jose de Estopiñan» l’any 1912, gestionat per una associació anomenada la Luz del Progreso. Cronològicament, els futurs militants republicans estarien en edat escolar i el mestre d’aquesta escola era fill de Sena. En l’expedient hi ha el programa escolar, els estatuts de l’associació i la relació dels seus mitjans. Ara bé, el Mestre de Sena, no era un mestre sinó un capellà, tota una sorpresa per a una història desconcertant, però curiosa i significativa. Dels alumnes no hi ha cap relació, però si consten els fundadors de l’associació, amb la qua cosa es pot deduir qui van ser els autors d’aquest esdeveniment.

LA SITUACIÓ DE L’EDUCACIÓ A PRINCIPIS DEL SEGLE XX

Com es diu en l’estudi Escuela rural y sociedad (Núria Llevot Calvet y Jordi Garreta Bochaca, Universitat de Lleida), l’escola contemporània espanyola es comença a definir en l’anomenada Ley Moyano de 1857, en la qual s’establia l’obligació d’obrir una escola en les poblacions amb més de 500 habitants. Però una cosa era l’obligació legal i una altra la realitat: ni els locals destinats a escoles ni les condicions de treball i formatives del professorat eren els mes adequats per un país majoritariament rural amb molts nuclis de població. Moltes actes de nomenament de mestres per corporacions locals reflecteixen el model existent delimiten allò que es demana dels nous mestres:

1. Enseñar las primeras letras, leer y escribir a los niños del pueblo y parroquia que se presenten al estudi en las horas que corresponda.

2. Atender la escuela durante dos horas por la mañana y dos horas por la tarde.

3. Enseñar la doctrina cristiana a los niños.

4. Acompañar y vigilar a los niños durante la misa, el rezo del rosario, la Doctrina (las sesiones de enseñanza del catecismo) y las procesiones durante los días de fiesta.

Només es tractava d’aprendre a llegir i escriure, transmetre valors catòlics i vetllar als infants. L’aritmètica i la ciència no interessaven a una societat on predominava l’intercanvi, mentre que la història i la geografia eren sabers marginals emmarcats dins l’aprenentatge de la religió catòlica.

En els inicis del segle XX, l’escolarització primària i l’alfabetització no han avançat al ritme necessari ni a les ciutats ni a l’entorn rural. Al 1911, Felix Marti Alpera va escriure:

Es deprimente y desconsolador el cuadro que, salvando excepciones escasas, ofrece la enseñanza en las grandes ciudades; pero el de nuestras escuelas rurales es tristísimo y bochornoso. No sirven aquí ya ni los adjetivos más enérgicos ni las lamentaciones más amargas. Dijérase que de maestros, de escuelas, de moblaje, de educación escolar, existe sólo en nuestras aldeas una ficción burda y pueril y se habría dicho la verdad o casi la verdad.

En la mateixa època que s’escrivia això, un moviment intel·lectual recorria tot el país: el regeneracionisme. La crisis de 1898 va generar la presa de conciència sobre la necessitat de canviar el país i treure’l de l’endarreriment secular. Es volia assolir el progrés a partir del desenvolupament tècnic i intel·lectual i, per això, l’escola va figurar en el punt de mira dels regeneracionistes des del primer moment. Només cal recordar la famosa frase de Joaquin Costa: «despensa i escuela»

Malgrat ser un petit poble rural, Estopanyà no va estar aïllat d’aquest moviment. No cal oblidar que la planificació dels primers canals de reg i vies de ferrocarril no es desenvolupava massa lluny. D’altra banda, en els primers anys del segle XX es van fer les prospeccions per posar en marxa les mines de manganès d’Estopanyà i els primers estudis del que posteriorment seria el pantà de Canelles. Això va produir l’arribada d’enginyers i topògrafs que residien al poble durant diverses temporades, produint-se el lògic intercanvi d’idees i coneixements entre la societat rural tradicional i els nous vents de pensament de l’època.

Serà precisament en aquest context d’intercanvi on naixerà una associació formada per gent d’Estopanyà que es planteja com a objectiu crear una escola per millorar la instrucció general de la ciutadania. Es vol regenerar la societat a partir del trencament amb un passat massa tradicionalista i cal millorar la formació de les futures generacions. Dins d’aquest context cal emmarcar el sorgiment d’una escola diferent a un petit poble com Estopanyà. D’altra banda no deixa de ser significatiu que els impulsors de la nova escola eren comerciants i gent d’oficis, els grups socials més receptius a les noves idees, per no tenir uns lligams tan limitadors amb el tradicionalisme rural.

EL REAL DECRET DE 2 JULIOL DE 1902

La Gaceta de Madrid (antecessora del BOE) de 2 de juliol de 1902 va publicar un Real Decreto del Ministerio de Instrucción Pública y Bellas Artes, que va servir com a punt de partida per la creació d’una escola singular a Estopanyà.

L’objecte d’aquest decret era regular l’autorització de centres escolars no oficials, amb la finalitat d’estendre l’educació allí on no podia arribar el sistema públic. El preàmbul del Decret es prou clar sobre la seva motivació:

La ley de Instrucción pública de 1857 y el reglamento publicado en 1859 para su aplicación, especificaban minuciosamente las condiciones á que debían sujetarse los establecimientos de enseñanza no oficial. Olvidadas ó incumplidas por desgracia las disposiciones contenidas en aquellos textos legales, y transformado radicalmente el régimen político de la Nación, aparece por primera vez consignado en el decreto ley de 21 de Octubre de 1868 el principio de la libertad de enseñanza, aunque con algunas limitaciones ...

Confirma plenamente este estado de derecho el Código fundamental de la Monarquía, que en su art. 12 concede á todo español la facultad de fundar y sostener establecimientos de enseñanza con arreglo á las leyes. ...

Urge, por tanto, que el precepto constitucional se aplique, y que de alguna manera se advierta cómo el Ministerio de Instrucción pública y Bellas Artes no limita su esfera de acción al estrecho círculo de la enseñanza oficial, sino que atiende, como es obligado, á la enseñanza no oficial, que no reviste menos importancia que aquélla.

Lejos de limitar con esto i en lo más mínimo el sagrado principio de la libertad de enseñar, lo que se hará será confirmarlo y afianzarlo más y más, como se han confirmado y afianzado en diferentes leyes y reglamentos todas las libertades consignadas en la Constitución; la libertad de la prensa, la de asociación y reunión, etc., etc., puesto que un derecho consignado en abstracto sin que se dicten disposiciones para regular su ejercicio y proteger su aplicación, corre grave riesgo de adulterarse en la práctica, como positivamente ha sucedido en este caso.

Imposible parece que en España esté prohibido y hasta constituya un delito penado en las leyes el ejercicio de la profesión de Abogado, de Farmacéutico y aun otras de secundaria importancia, sin poseer el título suficiente para ello, mientras se permite ejercer la función social más elevada y compleja, la más delicada y difícil de todas, como es la enseñanza, la educación de las generaciones futuras ¿ personas que de ninguna forma ni manera ostensible han probado conocimientos ni aptitudes para llenar tan alta misión. Como si se pudiera enseñar sin saber; como si la enseñanza no tuviese una técnica especialísima; como si la pedagogía no constituyera hoy una de las ciencias principales para el desarrollo y progreso de la cultura humana; como si al Estado le pudiera ser indiferente el que la juventud esté bien ó mal instruida, posea mucha ó poca cultura. No corresponde al Estado exclusivamente, ni la formación de la conciencia del alumno, ni el desenvolvimiento de su personalidad concurrente á la formación del alma nacional; no es esta función privativa suya, pero tampoco es ajeno a la misma, ni puede permanecer ante ella indiferente.

Contra tan absurdo estado de cosas han protestado en muy distintas y recientes ocasiones los mismos Profesores privados y la opinión general, sin que tal protesta haya sido eficaz hasta hoy. Por otra parte, si el Estado no puede inmiscuirse en la educación privada, es decir, en la que cada ciudadano da á sus hijos en su propia casa, no cabe dudar que los Colegios y Academias, en que mediante retribución se educa á un número mayor ó menor de alumnos, son establecimientos en cierto modo públicos, y como tales deben estar sujetos á una reglamenetación y a una inspección tan escrupulosas por lo menos como la que se ejerce sobre cualquier empresa ó establecimiento industrial, tanto respecto de su higiene como respecto de la moralidad de las personas encargadas en ellos de las distintas funciones que les son propias.

Urgente y necesario es establecer nuevos y fuertes lazos de unión que liguen la enseñanza no oficial con el Estado; necesario es proclamar que el Ministerio de Instrucción pública no es solamente el Ministerio de la enseñanza oficial, sino de la enseñanza total de España; precisa que el Estado conozca el desarrollo de la enseñanza en Colegios y Academias, pues su acción en la difusión de la Instrucción pública tiene que acomodarse al grado de desarrollo que adquieran en la misma las iniciativas individuales y sociales.

A ía elevada Inteligencia de Y. M. no se ocultará cuán necesario es que para ei Estado no sea desconocido nada de cuanto ocurre y se produce en la amplia esfera en que se mueve la enseñanza privada, como tampoco que en la hora presente es imposible sostener, y antes por el contrario precisa con urgencia abolir, aquellos privilegios que, si en un tiempo fueron respe­ tables y aun necesarios, hoy no se compadecen con el espíritu de igualdad, principal sustento de todas las instituciones liberales. Por eso el Ministro que suscribe se ha visto en la dolorosa necesidad de no mantener aquellos privilegios que disfrutaban determinadas entidades, á las cuales mucho debe la cultura patria, sin que las mismas puedan tampoco reclamar con justicia, toda vez que poseyendo seguramente los conocimientos necesarios para dedicarse á la enseñanza y estando abiertas las puertas de las Universidades para todos, no necesitarán realizar gran esfuerzo para lograr la sanción legal de sus aptitudes, adquiriendo oficialmente aquellos títulos de capacidad que se exigen á todos los demás ciudadanos para la práctica de su profesión.

Com es pot veure, estem davant d’una veritable declaració regeneracionista sobre el model educatiu. Quant al contingut del Decret, la reproducció de dos dels seus articles és prou explicita:

Art. 2.° Se entiende por establecimientos públicos de enseñanza no oficial los sostenidos por personas particulares, Sociedades, Corporaciones ó Asociaciones, aun cuando reciban subvención, auxilio ó donativo del Estado, la Provincia ó el Municipio.

Art. 4.° Los que deseen fundar ó sostener establecimiento de esta clase, un mes por lo menos antes de abrirlos lo pondrán en conocimiento del Director del Instituto general y técnico, acompañando dos copias en papel simple de la instancia, tres ejemplares del reglamento por que se ha de regir el establecimiento, y otras tres de los estatutos aprobados si se tratase de Sociedades ó Corporaciones de cualquier clase que sean; un plano, también por triplicado, del local donde se haya de dar la enseñanza, con nota explicativa del mismo, y un informe de la Autoridad local, haciendo constar que no se opone á las Ordenanzas municipales en cuanto á las condiciones de salubridad, seguridad é higiene del edificio, y que se ha cumplido lo preceptuado en la Real orden de Gobernación de 15 Julio de 1901.

En la solicitud se hará constar el lugar y local en que se ha de establecer, y el nombre del Director, acompañando además:

1.° Un cuadro de las enseñanzas que comprenda el número, nombre y orden dé las asignaturas que hayan de explicarse, y un catálogo de los gabinetes y de todo el material científico si lo tuviere.

2.º Los documentos de filiación, entre los que se incluirá el certificado de buena conducta y residencia expedido por la Autoridad municipal del lugar donde haya residido los tres últimos años á favor deí que háya de dirigir el establecimiento, así como de los títulos que posea.

A partir d’aquest senzilla regulació es van poder obrir un bon nombre d’escoles no oficials, la majoria d’elles gestionades per ordres religioses. Igualment, molts ciutadans interessats per l’ensenyament es van agrupar en associacions per a poder crear escoles des de les quals impulsar els nous centres educatius. Aquest va ser el cas d’Estopanyà, on un grup de ciutadans formen una associació per a poder crear una nova escola. Els corrents regeneracionistes s’entreveuen en tot el procés.

L’ASSOCIACIÓ I ELS SEUS MEMBRES

El primer que sorprèn és el nom de l’associació: La Luz del Progreso. Tota una declaració d’intencions típica d’una època on regeneracionistes, esperantistes, naturalistes i altres corrents similars busquen el desenvolupament i modernització d’un país que consideren endarrerit, tan des del punt de vista intel·lectual com material.

Com a organització, responia a un model normalitzat d’associació sense ànim de lucre, creada per a poder materialitzar el projecte d’una nova escola, d’acord amb els requisits establerts legalment. Els seus estatuts no tenen res d’extraordinari, tal i com es pot veure en la seva transcripció:

Reglamento para el regimen de la Sociedad “La luz del Progreso”

Sus fines

Articulo 1º:

Se constituye en la Villa de Estopiñan (Huesca) un Sociedad instructiva denominada “La luz del Progreso” con domicilio en la calle Mayor, numero 29, al objeto de crear una o mas escuelas para fomentar la instrucción a los socios y sus familias

Articulo 2º:

Esta sociedad, ajena por completo a todo cuanto signifique politica, no podrá ocuparse en ningun caso de otros asuntos que los que se refieran al fin para que es creada

De los socios

Articulo 3:

Seran considerados como socios, todos los padres de familia que tengan algun hijo en las Escuelas que se creen; los alumnos que excedan de la edad de 16 años y cuantos contribuyan a su sostenimiento por medio de cuotas voluntarias

De la Junta

Articulo 4º:

Se organizará una Junta compuesta de seis individuos, que seran: Presidente, Vice-presidente, Tesorero, dos vocales y Secretario

Articulo 5ª:

Esta Junta deberá funcionar durante todo el año en que haya sido elegida; debiendo ser renovada, precisamente en la 2ª quincena del mes de Diciembre, para que la Junta entrante empiece a ejercer sus funciones el dia 1º de Enero debiendo dar cuentas, los salientes, de un balance general cada año.

De las reuniones

Articulo 6º:

Se celebraran ordinarias el primer domingo de cada mes; y extraordinarias, tantas como la Junta Directiva crea convenientes y siempre que seis socios la soliciten por escrito, con cuarenta y ocho horas de anticipación

Derechos de los socios y Disolución de la Sociedad

Articulo 7º:

Adquirido todo el material y menaje escolar, aun cuando son considerados como socios todos los padres que tengan algun hijo en la Escuela, en caso de disolucion de la sociedad, solo tendran derecho al reparto de aquel utensilio, los socios fundadores, o en su falta, las familias

Articulo 8º:

Constituida la Sociedad, en el caso de que algun socio fundador quisiera separarse de ella sin un motivo que, expresado y discutido en Junta General se convenga en que es justificado, perdera por completo los derechos que le condede el articulo 6º de este reglamento.

Articulo 9º:

No podrá disolverse esta Sociedad, en tanto la compongan el doble numero de Socios de que este formada por la Junta Directiva.

Articulo 10º:

En caso de disolución de la Sociedad, se invertiran los fondos sobrantes en la forma que la Junta General crea conveniente; y en caso de no haber acuerdo, la Directiva esta facultada para dedicarlos a una Sociedad que persiga los mismo fines o de mas afinidad a esta, ya se en esta Villa, o en población mas cercana.

En la lectura d’aquest reglament es constata com la finalitat de l’associació és molt clar: fomentar l’educació dels seus membres i dels seus fills a través de la creació i manteniment d’escoles. Explicita també el seu caràcter apolític i no es fa cap menció a la religió o la seva simbologia. En principi, hi hauria una coherència amb el record de que hi va haver una escola laica.

També cal destacar que en aquesta reglamentació es dona un especial interès respecte a l’aportació econòmica que han de fer els socis per poder cobrir les despeses que ha de generar l’escala. Per poder pagar cal tenir diners, i en aquella època qui tenia els diners no eren precisament les classes terratinents, acostumades a manar i disposar de terres i ramats de bestiar, sinó els comerciants i gent d’oficis que, malgrat no estar al cim de l’escala social, si que eren l’únic grup familiaritzat amb les transaccions monetàries i, per tant, molt sensible a aquestes qüestions. Lògicament, també es tractaria del grup més interessat en trencar amb l’immobilisme del passat i en la recerca del progrès.

La primera Junta de la societat va estar formada per les següents persones, totes elles d’Estopanyà:

Jose Castells Ferrer, president

Jose Sarramona Teres, vice-president

Jose Ferrer, tresorer

Francisco Subias Forradellas, secretari

Joaquin Ferrer Ardiaca, primer vocal

Miguel Garrofe, segon vocal

(també intervé Jose Gracia Sisó, que signa en nom d’un dels vocals que no en sap)

En la documentació que consta a l’Arxiu Municipal d’Estopanyà figura que Jose Castells Ferrer durant molts anys, malgrat ser oficialment llaurador, va ser el major contribuent per industrial i comerç. En els mateixos llistats de contribuents per industrial i comerç apareixen també la major part dels integrants d’aquesta junta, havent-hi, a banda de comerciants, també gent d’oficis com Jose Sarramona que apareix com a ferrer.

En canvi, ni els major contribuents per rústica o pecuària són presents a la Junta, amb l’excepció de Francisco Subias, el qual malgrat figurar en el cens de contribuents per rústica i pecuària, tenia lligams familiars amb l’església i va intervenir en diverses accions comunitàries més vinculades al mon dels intercanvis més enllà de l’entorn agrari. Tampoc els petits contribuents per rústica o pecuària ni els jornalers, sectors socials majoritaris, hi són presents. En fí, estem davant d’un grup que constitueix una mena d’embrió de petita burgesia industrial en un entorn rural i agrari i que, per tant, actua com grup dinamitzador educatiu dins del context regeneracionista de l’època.

Com a curiositat cal assenyalar que en la mateixa època un paleta del poble es dedica a restaurar portalades de cases i a totes elles deixa la seva firma: una reproducció de les eines de paleta. Malgrat no figurar en l’expedient de la Luz del Progreso, aquest paleta perfectament hi podia ser, tant pel seu ofici com pels seus lligams al poble. Si el nom de l’associació evoca regeneracionisme, també evoca un altre moviment menys conegut: la masoneria. L’aspiració al progrés com a llum del futur sempre ha estat un lema maçònic i moltes lògies porten noms similars. A més, la simbologia maçònica sempre ha estat vinculada al món dels paletes. Possiblement sigui només una coincidència, per a l’Estopanyà de 1912 mentre es constituïa una associació per promoure l’educació en general anomenada la Luz del Progreso, un paleta del poble decorava la portalada de casa seva amb dibuixos d’eines de paleta, que també podrien tenir una simbologia maçònica. Però res d’això està contrastat i segurament no es tracta més que de coincidències fortuïtes:

L’ESCOLA I EL PROJECTE EDUCATIU

L’objecte de la Luz del Progresó era fomentar l’eduació a través de la creació d’escoles. L’única escola que va crear va ser el «Colegio San Jose». A l’expedient no consta perquè es va triar aquest nom, ni tampoc quina significació tenia el nom. Es podria deduir que el nom es va triar en honor a Sant Josep de Calasanç, personatge fill d’un poble proper i que va esdevenir una figura vinculada a la fundació d’escoles, però això no deixa de ser una mera especulació. D’altra banda, el nom de l’escola té una naturalesa clarament religiosa, la qual cosa cal interpretar com un reflex del paper hegemònic que l’església tenia en l’àmbit de l’educació i la cultura

En qualsevol cas el primer que es va fer va ser reglamentar el funcionament de l’escola de la següent manera:

Que el reglamento por el que se ha de regir la escuela particular titulada Colegio de San Jose de la referida sociedad, dice asi:

Articulo 1º

Ha dar en tal escuela un libro de matricula en el que deberan inscribirse los socios e hijos de estos que deseen recibir enseñanza.

Articulo 2º

Vienen obligados a asistir los expresados en el artº anterior a la citada escuela de ocho a once de la mañana y de dos a cinco de la tarde, durante los meses de Septiembre, Octubre, Noviembre, Diciembre, Enero, Febrero, Marzo y Abril, de siete a diez de la mañana y de tres a seis de la tarde en los restantes meses, a excepcion de la segunda quincena de Julio y todo Agosto, en cuyo tiempo habra vacaciones

Articulo 3º

Tanto las faltas graves a la moralidad como las faltas de asistencia seran corregidas debidamente por el Sr Profesor, y si apesar de ello no hay corrección, arrepentimiento y enmienda, el Sr Profesor lo pondrá en conocimiento del Presidente de la Sociedad, quien deberá convocar junta general para decretar la expulsion de la escuela al alumno, que a tal pena se haya hecho merecedor

Articulo 4º

Se procederá a la limpieza del local escuela cada ocho dias, establediento en el mismo un departamento titulado Higiene en donde los alumnos despues de reprension del Profesor procederan a la limpieza de sus respectivas caras y manos si de ello hubiese lugar

Articulo 5º

En caso de epidemia o contagio, se clausurará la tal escuela.

Articulo 6º

El Presidente de tal sociedad con dos vocales queda obligado a inspeccionar todos los meses dicha escuela, haciendose cargo tanto del progreso de los alumnos en la enseñanza, como de las necesidades de la escuela.

Articulo 7º

Si el Profesor no cumpliera con su deber en la enseñana, o consintiere alguna falta contra la moral y buenas costumbres de tal manera que la escuela por ello pudiera ser objeto de clausura, según ordena el artº 8 del real decreto aparecido en la Gaceta de 2 de julio de 1902, despues de convocada la sociedad en Junta General, decretara del mismo la expulsion por oficio que le extenderá el Sr Presidente.

Com es pot observar hi ha una notable preocupació pels temes higiènics i morals, així com una clara dependència del mestre vers l’associació que gestiona l’escola. Però el que realment resulta interessant és el programa educatiu. A l’expedient consta una taula amb la distribució del temps, en la qual es reflecteixen les matèries educatives i el pes que té cadascuna. La transcripció de la taula és la següent:

Distribución del Tiempo
Lunes Miercoles Viernes
Mañana	Minutos	Tarde	Minutos
Entrada de los Niños, inspección de limpieza, rezo y lista	10	Entrada de los Niños, inspección de limpieza, rezo y lista	10
Lectura	50	Lectura	45
Gramatica Teorica	40	Aritmetica	50
Escritura	35	Escritura al dictado	35
Historia sagrada	40	Doctrina	30
Oracion y salida	5	Oración y salida	5
Martes Jueves
Mañana	Minutos	Tarde	Minutos
Entrada de los niños, etc	10	Entrada de los niños, etc	10
Lectura	30	Lectura	45
Escritura	40	Escritura	45
Practica de Gramatica y ortografia	40	Aritmetica practica	35
Agricultura	35	Doctrina	40
Oracion y salida	5	Oracion y salida	5
Sabado
Mañana	Minutos	Tarde	Minutos
Entrada de los niños, etc	10	Entrada de los niños, etc	10
Lectura	50	Conocimientos de moral	35
Ortografia	35	Reglas de urbanidad	30
Escritura	40	Deberes y derechos de ciudadano	30
Aritmetica	40	Repaso en clase general	30
Oracion y salida	5	Oracion y salida	5

Comparant aquest programa educatiu amb els actuals, com a mínim podriem dir que és un programa força complert. No es tracta sol d’una alfabetització bàsica acompanyada d’una immersió en la religió catòlica. Malgrat haver-hi ensenyament religiòs i oració, el seu pes no és predominant. Matèries com conocimientos de moral, reglas de urbanidad, deberes y derechos del ciudadano es combinen amb historia sagrada y doctrina. També cal significar la presència d’ensenyaments com agricultura, escritura al dictado o aritmetica practica que complementen les matèries més tradicionals com lectura, escritura, ortografia, gramatica o aritmetica. No es tracta del panorama educatiu típic de l’escola rural de principis del segle XX. S’observa una voluntat d’anar més enllà i d’assolir un coneixements que puguin permetre el progrès.

Quant als mitjans materials de l’escola, a l’expedient hi figura un llistat exhaustiu del mateixos:

Numero	Inventario	Calificacion por el uso
1	Un local escuela cabida 40 personas	Bueno
2	Tres pizarras, tamaño regular	Buenas
3	Tablas de sumar, etc, tamaño grandes	Buenas
4	Mapa de España	Muy bueno
5	Cinco tableros de escribir, para 10 personas	Buenos
6	Tres punteros	Buenos
7	Una mesa escritorio	Buena
8	Un armario	Bueno
9	Cinco bancos	Buenos
10	Sesenta manuscritos	Buenos
11	Doce tinteros	Buenos
12	Cuatro cajas de plumas	Nuevas
13	Dos compases	Buenos
14	Quince pizarrines	Buenos
15	Siete Cartabones	Buenos
16	Catorce carteles	Buenos
17	Una estufa	Buena
18	Un retrato de SM el Rey	Bueno
19	200 cartapacios	Buenos
20	96 mangos y 16 cartillas	Nueva
21	Un crucifijo	Bueno

Tenint en compte que el material anava a compte dels alumnes i dels membres de l’associació, com a mínim es veu que hi havia una dotació digna de material.

Un dels temes que es transmet en la lectura dels reglaments, és la preocupació per la higiene i per l’adequació del local. Tres documents reflecteixen aquesta preocupació:

Certificat de l’alcalde:

Don Joaquin Bardagi y Andres, alcalde Constitucional de la villa de Estopiñan, provincia de Huesca.

Certifico: Que el edificio y local destinado para la Escuela Particular llamada “Colegio de San Jose”, de la Sociedad titulada, “La Luz del Pogreso”, de esta villa, no se opone a las ordenanzas municipales en cuanto a las condiciones de salubridad, seguridad e higiene, quedando cumplimentado lo preceptuado, en la real Orden de 19 de julio de 1901, referente a sumideros y desagües de edificios publicos en general y de enseñanza en particular y confirmada dicha orden por la de 20 de junio de 1902

Informe del metge:

D Rafael Conesa Farres, medico cirujano titular de Estopiñan con patente de su clase, hace constar: Que en el dia de la fecha y hora once de la mañana, ha reconocido un local sito en la calle Mayor n.º 29 segundo piso, el cual se quiere destinar a escuela de parvulos y que reune las condiciones de una cuadricula de 9 metros largo 6 de ancho y tres de altura, suficiente para la estancia de 40 niños que tiene su retrete y cuarto de limpieza bien ventilado por una ventan. al este un balcon al mediodia, suelo nuevo y hecho lo propio, reuniendo por lo tanto, las condiciones de salubridad e higiene que son de reglamento. Y para que conste, lo firmo en Estopiñan a 27 de octubre de 1912.

Planol de l’escola:

Sobre la ubicació de l’escola, aquesta es va instal·lar a la segona planta d’una casa del carrer Major (núm 29 a l’època), propietat de Magin Feixa. Posteriorment i amb l’escola ja tancada, la casa va canviar de propietari i durant molts anys hi va funcionar una sastreria amb botiga de roba inclosa. El balcó orientat al sud que figura al plànol de l’escola encara existeix:

EL MESTRE

El més important d’una escola és el mestre i, de fet, durant anys encara hi va haver gent que recordaven al mestre de Sena, però ja no recordaven ni al Colegio San Jose ni a la Luz del Progreso. Però, el professor del Colegio San Jose no era un mestre, sinó un capellà: Manuel Udina Usón, nascut a la localitat de Sena el 15 de juny de 1873. Malgrat això, en la sol·licitud d’autorització que fa el president de la Luz del Progreso, el presenta com un professor que té la condició de sacerdot:

«Suplico, se digne conceder autorización a la misma para abrir una escuela particular titulada “Colegio de San Jose” el que se ha de establecer en al calle mayor nº veintinueve en el edificio de D Magin Feixa vecino de esta Villa, bajo la direccion del profesor D Manuel Udina Uson, presbitero.»

En l’expedient, a banda de la partida de naixement, apareixen dos documents relatius a Manuel Udina Uson: un certificat de bona conducta emès per l’alcalde de Lasquarri, població on va prestar els seus serveis fins al mateix any 1912 i un nomenament com a coadjuntor d’Estopanyà emès pel bisbe de Lleida:

«D Juan Antonio de Mur, Alcalde constitucional de la Villa de Lascuarre, Provincia de Huesca, Certifico: Que el Pbtrº D Manuel Udina y Uson, natural de Sena y coadjuntor en la actualidad de la Villa de Estopiñan, durante el tiempo que permanecio en esta villa, esto es, en los años mil novecientos nueve, mil novecientos diez mil novecientos once y hasta el primero de octubre del corriente año, en que se traslado a dicho Estopiñan, observo una conducta irreprendible sin que jamas haya sido objeto de la menor reprension por parte de mi autoridad, siendo considerado de una conducta intachable = Y para que asi conste, libro el presente a peticion del interesado, para que sirva a los efectos oportunos, en Lascuarre a diez y nueve de Noviembre de mil novecientos doce = Juan Antonio de Mur»

«Nos Dr Don Juan Antonio Ruano y Martin por la Gracia de Dios y de la Santa Sede Apostolica obispo de Lerida, etc, etc = Al amado nuestro en Cristo D Manuel Udina Uson Pbtrº, salud en el señor = Confiando en vuestra ciencia, prudencia y demas virtudes que se requieren para ejercer la cura de almas, en virtud de las presentes y usando de nuestra autoridad, os elegimos y nombramos coadjuntor de Estopiñan para el primero de octubre, confiriendoos las facultades oportunas y necesaria para el buen desempeño de dicho cargo, el cual servireis por el tiempo de nuestra voluntad levantando sus cargas con la mayor solicitud y percibiendo la asignacion personal y emolumentos eventuales que por razon de tal servicio de derecho os correspondan = Dado en Lerida a 30 Septiembre de 1912»

De la lectura d’aquesta documentació es pot deduir que quan l’associació La Luz del Progreso va voler disposar d’un professor per a la seva escola no es va adreçar al capellà d’Estopanyà, sinó que va anar a buscar directament al capellà de Lasquarri que, segurament, ja era conegut per les seves facultats docents. No sabem quina implicació té Manuel Udina en l’origen d’aquesta escola, però les dates de la documentació indiquen que mentre s’estava elaborant el projecte, ell encara estava a Lasquarri en qualitat de presbiter. El seu trasllat a Estopanyà es materialitza l’1 d’octubre de 1912, tot just quan comença a funcionar l’escola. Ara bé, resulta difícil imaginar que no hagués participat en el projecte, ja que el seu nomenament com coadjuntor d’Estopanyà és del dia 1 d’octubre i el lliurament de l’expedient d’autorització és del 20 de novembre. Tenint en compte que la societat La Luz del Progreso es va constituir entre el gener i febrer de 1912, es possible que durant aquests mesos s’efectués la recerca d’un professor per a la nova escola i es contactes amb un presbiter destinat a Lasquarri amb vocació docent. Mentre tant, es de suposar que col·laboraria en la configuració del projecte escolar i el seu trasllat es materialitzaria quan ja tot estès en marxa.

Possiblement, Manuel Udina més que de capellà fes de mestre, la qual cosa explicaria el seu nomenament com a coadjuntor i no com a parroc, així com el caràcter temporal de la seva destinació a Estopanyà que s’entreveu en el seu nomenament pel bisbe. A banda d’això no sabem res més d’aquest curiós mestre-capella.

Ara bé, a Santalecina hi va haver un pàrroc anomenat Manuel Udina Uson. Tenint en compte que el Manuel Udina que va passar per Lasquarri i Estopanyà era fill de Sena, així com la cronologia, es fa molt difícil suposar que hi hagués a la mateixa dos capellans al bisbat de Lleida que es diguessin Manuel Udina Usón.

Respecte al capellà de Santalecina he pogut recopilar el següent:

- En diverses resenyes sobre Antonio Périz Liesa, cantant de jotes de Santalecina figura que el mateix va aprendre música en les lliçons que li va donar el capella de Santalecina, Manuel Udina. Aquestes lliçons van ser anterior a l’any 1909, data en què es va presentar a un concurs de jotes a Barbastro

- El 7 de febrer de 1917, Manuel Udina Uson signa el document del reglament de la Cofradia del Rosario de Santalecina

- L’any 1924, Manuel Udina, capellà de Santa Lecina, escriu una carta al bisbe de Lleida que val la pena reproduir (Arxiu Diocesà de Lleida):

Excmo. y Rdmo. Sr. Obispo de Lérida Muy querido Sr. Obispo: Se me presentó ayer D. Baldomero Arnal, hermano político del Sr. Médico de Selgua, recomendado por el Rdo. Párroco de Estiche. Este Sr., comisionado por un anticuario pariente suyo de Madrid, compró en dos casas de esta algunos objetos antiguos. Al enseñarle la Iglesia, según sus deseos, llamóle la atención un armarito que por antiestético y no ver en él gran arte, saqué de la sacristía y como objeto de deshecho llevé a un depósito que he contruido para colocar cosas de la Iglesia, ya que esta es tan pequeña. Sin decirle yo nada me ofreció por tal objeto diecisiete duros, manifestándole yo que, aunque convencido de su buena fe, sin embargo las disposiciones eclesiásticas y civiles me impedían de momento aceptar su oferta mientras que para ello no obtuviera la debida autorización q. en este caso, era deber mio cerciorarme más del valor artístico del objeto consabido. Hízome ver entonces, el inconveniente que había de recurrir a S.E., porque tratándose de un objeto que a su juicio tiene escasísimo valor artístico, creería S.E. que se trataba de una verdadera obra de arte y ateniéndose a los mandado por la iglesia y legislado en lo civil, no me concedería la autorización para la venta. Como me viera inflexible en lo de recurrir a S.E. pude sacármelo de delante diciendo le comunicaría lo que mi Prelado me ordenara. Así pues, acudo a V.E. para que, en antecedentes de este caso, se digne decirme, si me autoriza o no para la venta. En caso afirmatibvo, haría que una persona inteligente examinara el objeto mentado y, según su juicio por desfavorable que fuera, le pediría a ese Sr. trescientas pesetas que me piden por el altar para la Imagen del Sdo. Corazón de Jesús. Con el mayor afecto y respeto besa el anillo de V.E. su humilde sacerdote Manuel Udina, Presbítero Santalecina, 10 febrero de 1924

- Als començament de la Guerra Civil el capellà de Santa Lecina, Manuel Udina Usón es assassinat en l’onada d’anticlericalisme protagonitzada milicies i comites d’esquerres

Suposant que només hi havia un Manuel Udina Usón, el que es pot concloure d’aquesta documentació es que estem davant d’un capellà que tenia vocació docent, ja sigui per donar lliçons de música a cantants de jotes, ja sigui per educar als membres (i als seus fills) d’una associació que busca el progrés. Fent una fusió cronologica, tot sembla indicar que Manuel Udina Usón, fill de Sena, va ser principalment el parroc de Santalecina, carrec que va exercir amb anterioritat al 1909 (tindria 36 anys) i amb posterioritat al 1917 (44 anys) fins la seva mort en la tragèdia de la guerra civil al 1936, als 63 anys d’edat.

Les dates quadren, amb la qual cosa cal suposar que Manuel Udina Uson es va apartar uns anys de la seva parroquia de Santalecina per participar en projectes docents. Segurament la seva primera destinació fou Lasquarri (1909-1912), on amb el càrrec de presbiter ja hauria realitzat alguna funció docent. Despres de 1912 estaria a Estopanyà, amb un nomenament de coadjuntor que li permetia centrar-se més en les seves funcions com a mestre que en les de capellà. Al finalitzar, al cap d’uns dos o tres anys, l’experiència docent de la Luz del Progreso, segurament va retornar a Santalecina on romandria fins al seu tràqic final fent funcions pròpies de capellà.

No sabem res més del Mestre de Sena, però de la seva doble condició de professor i capellà a Estopanyà va quedar un record com a mestre i es per això que malgrat que ni ell ni els seus alumnes puguin tornar a estudi, almenys que una petita llum del progrés que buscaven no es perdi per a sempre en la foscor.

EPÍLEG: LA BOGERIA DE LA GUERRA

La Luz del Progreso es definia com una societat apolitica, però això no vol dir que els seus protagonistes no acabessin tenint rellevància política. La intel·lectualitat regeneracionista va acabar esdevenint font d’inspiració per dos moviments polítics enfrontats: el falangisme filofeixista i el republicanisme d’esquerres amb derivacions comunistes i anarquistes. El mateix Joaquin Costa es una figura reivindicada a posteriori tant pel franquisme com per l’antifranquisme. Tots buscaven un futur de progres trencant amb el passat, però la seva visió del futur era força diferent. Al final van trobar una cosa que els va unir: la proposta d’imposar als altres la seva visió a través de la violència. Un fallit cop d’estat militar va fer esclatar una guerra civil on les ideologies es van enfrontar amb un fanatisme mortal i sagnant, fruït d’una mena de bogeria col·lectiva que enlloc de fer progressar el país el va portar a la pitjor de les foscors: mort, dictadura, exili, execucions, tortures i, sobre tot, molta por. Haurien de passar decades fins que aquestes ferides es tanquessin mínimament.

La societat La Luz del Progreso ja feia anys que havia desaparegut quan va esclatar la bogeria, però els seus protagonistes seguien vius i actius. El mestre-capellà va esdevenir un martir de l’esglesia al començament de la guerra, mentre que al finalitzar aquesta, la major part dels seus alumnes van haver de marxar cap a l’exili per no ser executats pels guanyadors. Ara bé, una part dels socis de la Luz del Progreso, a partir dels anys 30 es van convertir en actius militants de la Falange, enfrontant-se a la major part dels seus antics companys de societat i d’aula que formaven part del comitè local dominat per la CNT.

És evident la bogeria de la guerra va acabar per sepultar la recerca del progrés que uns anys abans s’havia intentat en una escola diferent situada al carrer major d’Estopanyà. Potser si aquesta escola, o qualsevol de semblant, hagués tingut una major continuïtat la foscor no s’hagués acabat imposant a la llum. Però, el record i el progrés permeten encendre la llum tantes vegades com faci falta per superar les foscors de la història.

La major part de les dades d’aquest escrit figuren a: Expedientes de los colegios de 1ª enseñanza que desean acogerse al R.D. 1-7-1902: ES/AHPHU – I-000808 - Fraga, Salas Altas, Tamariie de Litera, Jaca, Huesca, Barbastro, Estadilla, Estopiñán. 1866-1932 del ARCHIVO PROVINCIAL DE HUESCA